Banksy a Palestina

Pot agradar més o menys, però no hi ha dubte que el britànic Banksy és ara mateix un dels artistes que ataca amb més esperit crític la reflexió sobre l’art actual. Els seus grafitis neixen d’una voluntat alternativa i anònima, apareixen sense anunciar-se, i de seguida que entren en els circuits habituals es converteixen en miralls que reflecteixen —des de dins— la perversió del mercat, la frontera dubtosa entre preu i valor, la tirania passatgera de les modes. El mercat, esclar, s’ho empassa tot sense problemes pensant només en els diners, però mentrestant paga el peatge d’esbombar les seves vergonyes.

Banksy ha aconseguit estar a dins i a fora del sistema, és alhora popular i alternatiu. L’últim exemple d’aquesta doble lectura el vam llegir en una notícia de dies enrere. Fa uns mesos, Banksy va anar a Gaza i va pintar uns quants grafitis a les zones més castigades de Palestina. La seva intenció amb el viatge era posar el focus en la situació desesperada que viuen els habitants de Gaza. Entre d’altres, va pintar una deessa grega a la porta abonyegada d’una casa destruïda per les bombes. Doncs bé, aquesta Setmana Santa, molts diaris van publicar una notícia de l’agència Reuters en què s’explicava que el propietari de la porta de Gaza, amb el grafiti de Banksy, l’havia malvenut per 162 euros. L’enfocament era erroni i maliciós: en lloc de fixar-se en el valor de denúncia dels fets —¿què es pot comprar amb 162 euros a Gaza?—, el periodista s’ho mirava des de l’òptica de mercadeig occidental i presentava l’home com un pobre desgraciat que havia perdut una morterada perquè no sabia qui era Banksy.

Aquesta mena d’esnobisme, precisament, és un dels combats de Banksy, El 2014 es va estrenar un documental molt recomanable, Banksy does New York, dirigit per Chris Mourkabel i produït per HBO. La pel·lícula mostrava les reaccions que generava la seva visita, des de les autoritats descregudes als fans que l’idolatren. En la ciutat dels inversors de l’art, als antípodes de Gaza, també hi va haver gent que perdia l’oportunitat de fer-se ric amb un banksy, però l’únic que feia el ridícul era un galerista aprofitat i papanates.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 dabril del 2015.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma