dimarts, 21 d’abril de 2015

El timbal de Günter Grass

 Les anècdotes no substitueixen la complexitat d’una vida, però a vegades ajuden a filtrar-la. Fa uns anys vaig entrevistar el novel·lista John Irving a casa seva a Vermont. Mentre m’ensenyava el seu despatx —un finestral obert als boscos, una màquina d’escriure elèctrica, un Oscar al millor guió—, em vaig fixar en una foto que tenia damunt la taula. “Aquests són els meus mestres i amics”, va dir-me tot seguit. A la foto se’l veia al costat de dos escriptors més, Günter Grass i Kurt Vonnegut. La mort de Grass, aquesta setmana, m’ha fet pensar de nou en la foto perquè tal vegada resumeix les qualitats de la seva escriptura: Grass tenia l’instint narratiu per teixir històries i l’alè incansable d’Irving, però també la insolència burxadora i divertida de Vonnegut. Tenia encara una altra cosa: que era europeu, i s’emparentava així amb una tradició que és alhora popular i sàvia, de carrer, que beu de Rabelais i de la picaresca, de Cervantes i de l’epopeia heroica d’un Victor Hugo.

Una de les virtuts d’El timbal de llauna (1959) la primera novel·la que va publicar Günter Grass, és precisament que va reconnectar la llengua alemanya amb aquesta tradició narrativa europea. Al final de la Segona Guerra Mundial, els escriptors alemanys desconfiaven de les paraules, deien que el nazisme n’havia devaluat i pertorbat el sentit. Grass és potser el primer que s’atreveix a jugar de nou amb la riquesa de la llengua, a restablir-ne l’expressivitat perduda.

Encara avui dia, amb escasses excepcions, els crítics alemanys prefereixen una literatura formal, continguda i que tendeix a l’abstracció. No deixa de ser curiós, perquè amb les aventures d’Oscar Matzerath, el nen que no creix, el timbaler de Gdansk, el de la veu trencavidres, Günter Grass els va ensenyar un altre camí, més extravertit, i el va mantenir al llarg de tota la seva obra. Sospito, doncs, que allò que fascinava els lectors alemanys era la gosadia de Grass per narrar un caos ordenat, o un ordre caòtic, i fer-ho a través de la imaginació aplicada a les històries, però també a les paraules. Com deia Grass en una entrevista de fa uns anys: “Crec que una llengua no hauria de ser castigada perquè algú en va abusar”. El timbal ressona.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 dabril del 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir