dimarts, 14 d’abril de 2015

La biblioteca de ‘Mad Men’

“El començament del final d’una era”, diu la publicitat de Mad Men als carrers de Nova York. Aquests dies s’emetran a mig món els set últims capítols de l’última temporada i així es clourà potser no una era, però sí el retrat d’una època a través d’unes vides de ficció que ens han captivat. Durant vuit anys, Mad Men ha aconseguit un reconeixement molt rar en la ficció televisiva. No només ha enganxat a milions d’espectadors i ha rebut crítiques excel·lents, sinó que ha influït en camps tan diversos com la moda, el disseny de mobles, els pentinats o l’art de la cocteleria. A més, aquests dies, Nova York s’ha lliurat a tota mena d’homenatges. En una cantonada de la Sisena Avinguda, allà on representa que hi ha les oficines de la sèrie, hi han posat un banc amb la silueta típica de Don Draper —el posat indolent, cigarreta a la mà— perquè els seguidors puguin seure-hi a fer-li companyia.

Més enllà de l’anecdotari estètic, tan agraït de reviure, Mad Men també ha fet fortuna perquè ha sabut donar una mirada artística sobre una època, els anys seixanta, convulsa per les idees i els conflictes polítics. Per això és tot un encert que les biblioteques de Nova York ofereixin als lectors una selecció de llibres que han sortit a la sèrie. A la segona temporada, quan vol saber què pensen les dones per a una campanya publicitària, Don Draper llegeix El millor de tot, de Rona Jaffe (1958), i la curiositat pels joves rebels del Village li fa triar els poemes de Frank O’Hara, Meditacions en una emergència (1957). Bert Cooper, el copropietari de l’agència, llegeix Atlas shrugged (1957), una novel·la d’Ayn Rand, tan reivindicada després pels republicans com a antídot contra el “socialisme” d’Obama. Com a bona mestressa de casa, Betty Draper vol estar al dia i llegeix els best-sellers del moment, des de La nau dels bojos, de Katherine Anne Porter (1962), a Topaz, de Leon Uris (1967). Mentrestant, Don s’aventura amb El reparador, de Bernard Malamud (1966) o El trastorn de Portnoy, del jove Philip Roth (1969). Si ja és extraordinari que surtin llibres en una sèrie de tele, i que serveixin per subratllar levolució dels personatges principals, encara ho és més que siguin bons títols. Llegir-los ara pot ser una forma de tornar a veure Mad Men.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 d’abril del 2015.

Per una llista més completa de lectures de Mad Men:
https://www.pinterest.com/ArtPictureNYPL/mad-men
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir