dimarts, 14 d’abril de 2015

La vida és una percussió


Globus d’Or, Oscars. És temporada de premis en el món del cine i les categories menors, les que no surten a les notícies, també viuen moments importants per al futur del mitjà. Penso en les bandes sonores, per exemple, que fa temps que demanen una renovació. De tant en tant hi ha directors que s’arrisquen i encarreguen una banda sonora imprevisible, com ara l’esplèndida música que el mexicà Antonio Sánchez va compondre i tocar per a Birdman, d’Alejandro González Iñárritu. Tota la música del film surt únicament de la bateria de Sánchez i acaba creant una mena de veu inseparable de les imatges. És com si el que sentim fos el ritme frenètic i sincopat de la consciència de Riggan Thomson (interpretat per Michael Keaton), la percussió dels batecs del seu pols contra les parets del crani. La bogeria de qui està atrapat en un passat gloriós com a actor popular, però vol ser valorat per alguna cosa més, la condició d’artista. 

Potser hi ha bandes sonores rítmiques i bandes sonores melòdiques, no ho sé, però el cert és que fa anys que domina una música lírica i redundant. Antonio Sánchez va ser nominat per als Globus d’Or (no va guanyar), però a la tria dels Oscar ja no hi ha entrat. Massa rar. En canvi, entre els que opten a l’Oscar a la millor banda sonora hi apareix dos cops Alexandre Desplat, per The New Budapest Hotel i The imitation game. Són dos treballs molt diferents: a la pel·lícula de Wes Anderson recrea molt bé l’atmosfera de miniatura preciosista centreeuropea; en canvi, la música per a la vida d’Alan Turing és dolçassa i avorrida. Ja veurem quina guanya, si és que guanya Desplat.

De tant en tant Hollywood es desperta i beneeix els intents rupturistes, com va passar el 2010 amb la música de The Social Network, a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross. Un dels que més ha innovat, però, és el director Steven Soderbergh, que ha confiat més d’un cop en Cliff Martinez. Un dels seus últims treballs conjunts és per a la sèrie The Knick, que produeix i dirigeix Soderbergh. La música electrònica l’ajuda a recrear la vida d’un cirurgià genial i cocaïnòman al Nova York malsà del 1900. Potser és un anacronisme, però jo ho veig com una llicència poètica que millora la sèrie. No us la perdeu.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de gener del 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir