Llegir el Dant a la platja


L’endemà de Sant Jordi també és un dia especial. Si et passeges per qualsevol ciutat catalana, tens la sensació de viure en un paradís de la lectura apassionada. Al tren, al metro, a les terrasses, als ascensors que duren més de sis pisos o fent cua al supermercat, a tot arreu veus gent que té la vista enfonsada a les pàgines d’un llibre. A vegades hi ha lectors amb un desfici al rostre que no saps si ho fan per gust o per obligació anual, com si passessin una mena d’ITV lectora. Potser la causa n’és la dedicatòria que l’autor els va estampar a les primeres pàgines, i que després es veu com una mena d’obligació contractual... 

Cada cop més, es de la seva raresa com a objectes, els llibres tenen un aire sagrat que és necessari, però que alhora els revesteix d’una solemnitat que espanta a més d’un lector ocasional. Amb totes les seves febleses i concessions comercials, el Dia del Llibre serveix per ampliar els hàbits de lectura. Penso en el lloc on es llegeix, per exemple. En el seu article d’ahir en aquest diari, Josep M. Fonalleras recordava una escena de la sèrie Mad Men en què Don Draper fa vacances a Hawaii i se’l veu llegint un llibre a la platja. Concretament l’Infern del Dant, un títol amb aires de profecia. D’entrada una piscina no sembla el millor lloc per llegir un clàssic, i en vers, però en el fons tot depèn de la capacitat de concentració de cadascú. En aquell gran assaig titulat U and I, Nicholson Baker parla de la seva experiència com a admirador de John Updike i explica que una vegada va llegir tota una novel·la seva en un McDonald’s, mentre menjava patates fregides, i l’experiència va ser formidable. 

Totes les opcions valen. Hi ha qui té una butaca especial i qui prefereix lombra dun arbre al parc. Hi ha lectures de vàter i lectures de llit, abans d’anar a dormir. Jo he vist gent que va al camp de Barça i llegeix durant els 15 minuts de la mitja part del partit. O a la consulta del dentista. Una vegada, per preparar-me per un examen, jo mateix vaig llegir un capítol d’El naixement de la tragèdia, de Nietzsche, a cal barber. Vaig fer coincidir dues necessitats peremptòries i, què volen que els digui, l’examen em va anar prou bé.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’abril del 2015.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma