Orgullosos d’ofendre

 L’assassinat de 12 persones a la revista Charlie Hebdo, a París, ha anat seguit aquests dies per milers de vinyetes i missatges de defensa de la llibertat d’expressió. La gran majoria sorgien d’un dolor i una preocupació reals, però en alguns casos l’adhesió estava dictada sobretot per la diplomàcia. En aquesta línia, també hi ha hagut qui ha condemnat els crims, però alhora els ha justificat dient que ells s’ho buscaven, ja que Charlie Hebdo contínuament provocava els islamistes amb les seves paròdies i acudits. De totes les reaccions, aquesta és la única que em sembla errònia, perquè de fet és una capitulació davant els assassins i posa en el mateix nivell l’ofensa d’un dibuix, una opinió, i l’assassinat del qui ha ofès.

Stéphane Charbonnier, el director de la revista i un dels dibuixants morts, havia dit en més d’una ocasió que estava “orgullós d’ofendre”. El seu compromís artístic, fins a les últimes conseqüències, ressona també en el missatge que Salman Rushdie va escriure en el seu compte de Twitter, dient que estava al costat de Charlie Hebdo “per defensar l’art de la sàtira, que sempre ha estat una força per a la llibertat i contra la tirania, la deshonestedat i l’estupidesa”. L’art de la sàtira és un art que no ho sembla, perquè toca els collons i és incòmode i està destinat a crear-se enemics. La sàtira no té límits, som nosaltres els qui els hi posem. Són la nostra llibertat, les nostres conviccions i sobretot els nostres fantasmes. El que fa riure en un lloc, en un altre no en fa, sovint és una qüestió cultural, però la capacitat de riure’s de si mateix et dóna l’autèntica mesura humana.

Jo veig els humoristes de Charlie Hebdo, i tants d’altres plens de coratge, com aquells exploradors que s’aventuraven en territoris desconeguts i perillosos, a la selva, al gel, buscant sempre d’anar més enllà. Potser a vegades hi ha acudits que no em fan cap gràcia, o que em semblen mal dibuixats i massa grollers, però això seria un problema meu. De cap manera no treu que l’existència dels dibuixants satírics és essencial, perquè eixampla cada dia els límits de la tolerància.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de gener del 2015.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma