dissabte, 18 d’abril de 2015

País pervers

Des de fa un parell d'anys, els mitjans anglesos no han deixat de destapar les clavegueres en què es rebolcaven alguns personatges que eren molt populars durant l'adolescència de milions de britànics que ja hem tombat la cinquantena. Primer, hi havia el cas de Jimmy Savile, el discjòquei popularíssim que recaptava milions de lliures per tota mena de causes, incloent-hi dos hospitals importants. Un cop mort, es va descobrir que havia estat un depredador sexual de ca l'ample que havia violat almenys trenta-una persones (incloent-hi nens i nenes de poc menys de 10 anys); també havia abusat sexualment de 200 víctimes més, moltes d'elles als hospitals que havia ajudat a finançar, incloent-hi pacients immobilitzats després de sortir dels quiròfans, d'altres de discapacitats i algun cadàver. I ara tenim el cas de Cyril Smith, el diputat liberal més popular dels anys seixanta i setanta, un home gras i jovial que sortia en molts programes de televisió (incloent-hi un que presentava el seu amic Savile) i solia portar samarretes que posaven coses com ara “Avui he decidit no dinar”: tot un caràcter. Doncs s'acaba de descobrir que Smith era un pedòfil persistent que a partir del 1970 va abusar de desenes de nois d'entre 9 i 14 anys i va assistir a diverses festes sexuals amb menors d'edat “en les quals” –afirma la BBC– “també va participar un membre destacat dels serveis secrets britànics”. Aquest detall podria explicar per què Smith mai no va ser acusat de res en vida, tot i que va ser detingut per la policia diverses vegades (un cop, amb imatges de pornografia infantil a les butxaques). De fet, tant Savile com Smith –tots dos eren membres d'ordes britànics d'elit i tenien contactes en els més alts nivells de l'Estat– eren intocables. Ara mateix estic acabant una novel·la en què Anglaterra s'ha convertit en una immensa secta estratificada, els ciutadans més privilegiats de la qual fan i desfan al seu gust. Quan explico aquesta premissa als amics, alguns em pregunten si no n'estic fent un gra massa. Ha!

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/03/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir