Record de Gil de Biedma

 El vuit de gener farà 25 anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma. Tres setmanes abans, el 12 de desembre, també va morir el seu amic, l’editor Carlos Barral. El seu record va lligat per sempre, igual que l’amistat que els unia en vida. La mort de Barral va ser inesperada, als 61 anys, i se sol dir que va arrossegar la de Gil de Biedma, que ja estava molt malalt. Els seus amics deien que la desaparició de l’editor l’havia afectat moltíssim, ja que comptava amb ell perquè es cuidés de les seves últimes disposicions.

A la Universitat de Barcelona (UB), on aleshores jo estudiava Filologia, la mort de Gil de Biedma va produir una gran consternació. Era un poeta de bar, molt llegit i citat. Recordo que uns mesos abans, l’abril de 1988, Carme Riera havia presentat el seu assaig sobre l’Escola poètica de Barcelona al Paranimf. Hi vam anar tots, no s’hi cabia. L’acompanyaven Gil de Biedma, Barral i José Agustín Goytisolo. Els tres poetes anaven vestits amb elegància i van parlar poc, amb algun titubeig, com si deixessin clar que els agradava més la distància curta, la discussió íntima.

Deia que en aquells anys tothom llegia Gil de Biedma. Hi havia noies que es copiaven els poemes a la carpeta, al costat d’una foto de Morrissey. Els nihilistes duien un exemplar de Las personas del verbo a la butxaca de l’abric negre. Aquesta és la seva grandesa poètica: que amb una obra breu però molt pensada agradava a les monges, als suïcides de saló, als admiradors de Truffaut i als babaus de poble com jo. En el meu cas, jo hi havia arribat a través de Gabriel Ferrater, el seu altre gran amic. Compartien influències. Els seus poemes eren «vasos comunicants», deien. Des d’una obra particular i diferenciada, els germans Ferrater, Barral, Gil de Biedma, Goytisolo i uns quants més havien alçat un món poètic con- junt, que es complementava i es divulgava, potser perquè naixia d’una llibertat creativa i crítica, sense prejudicis. Han passat 25 anys i no ha sortit un altre poeta espanyol tan seguit com Gil de Biedma, ni un grup literari amb tanta rpèdica com aquell. Tampoc no es donen les circumstàncies perquè torni a passar, em sembla.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de gener del 2015.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma