El vell somni comunista, etc.

 Ja és una tradició. Quan s’acosten eleccions, la dreta espanyola sempre torna a la llengua catalana per recaptar vots. Una simple menció desagradable i milers de votants estan disposats a aparcar els seus greuges diaris pel gust momentani de participar en un truc de màgia. (Apunt mental: mentre hi hagi tants votants amb el nivell de concentració de Homer Simpson, Espanya està condemnada a ser una democràcia de dibuixos animats.) És per això sobretot que aquests dies veiem lubricar els ressorts del simbolisme lingüístic de cara a les municipals del 24 de maig. Des del PP, José Ignacio Wert continua remenant la tifa de la LOMCE: el recurs que ha presentat el seu ministeri d’Educació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per prorrogar el període de preinscripció a les escoles catalanes, arriba amb un oportunisme més que calculat.

Però és el periodista Arcadi Espada, fundador i ideòleg de Ciutadans, qui ha passat de pantalla cap a un nivell més refinat. En un seu article recent a El Mundo parlava de les propostes lingüístiques que ha fet Societat Civil Catalana. Espada deixava clar que no li agrada la idea que hi hagi més llengües oficials a tot Espanya, entre d’altres raons per la despesa econòmica que implicaria (WTF?), i més aviat preferiria que no n’hi hagués cap, com al Regne Unit. Li semblava que ampliar cooficialitat a tot Espanya afavoriria els nacionalismes. Fins aquí tot ok, bróder, vaig pensar, i vaig recordar l’exemple de la lletra Ñ, que el PP aznarista va convertir en símbol del nacionalisme cultural espanyol —i continua sent així—. Llavors, però, Espada tancava l’article dient que “la proliferació de llengües [atempta] contra la funció del llenguatge” i que “l’obligació moral dels homes és treballar perquè el nombre de llengües disminueixi”. (Again, WTF?) Dita per un trekkie o per un esperantista, la frase és d’una ingenuïtat bonhomiosa. Dita per Espada, també, però a més és un reflex dels raonaments sinuosos que dicten la política de Ciutadans. (Apunt mental: si amb una llengua en tinguéssim prou, llavors amb un diari també, no?, i amb una marca de sabó i amb un embotit i amb un partit únic que vetllés per tots nosaltres...)

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de maig del 2015.

Comentaris

  1. Fent servir tant WTF no fas sinó donar-li la raó a Arcadi Espada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, Marco Polo, ha sentit a parlar de la ironia? What The Fuck?

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma