Fernâo Mendes Pinto

       Stefan Zweig és a l’amenitat literària el que Isaac Disraeli va ser a la curiositat. L’interès de les seves obres sobre episodis històrics rau en la conjunció d’intriga i context. Probablement, el seu llibre més conegut sigui Moments estel·lars de la humanitat (Quaderns Crema), compost per catorze “miniatures històriques” que han delectat generacions de lectors. Ara Edicions de 1984 publica Amerigo, en excel·lent traducció del mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol, un breu monogràfic sobre l’embolic colossal de noms que explica com és que finalment Amèrica es va dir Amèrica i no pas Colòmbia. Zweig ho presenta com una comèdia d’errors. Poua en la vida d’Amerigo Vespucci, coetani de Colom, ressegueix els equívocs, errors, errates, males interpretacions i males intencions que van desembocar en la tria del nom i construeix un relat de misteri erudit. Colom creia haver arribat a les Índies i Vespucci, en trepitjar Brasil, va considerar que era un món nou. Zweig és un mer divulgador d’investigacions alienes, però excel·leix a l’hora d’endreçar-les amb les armes del novel·lista. Analitza amb claredat els cinc equívocs bàsics des del primer títol que l’any 1507 un impressor de Vicenza dóna a l’antologia de cròniques de les expedicions de Cadamosto, Vasco da Gama, Cabral, els tres viatges de Colom i el Mundus Novus de Vespucci. L’editor publica a la coberta Mondo novo e paesi nuovamente ritrovati da Alberico Vesputio florentino, de la qual cosa sembla deduir-se que el descobridor és Vespucci. En l’edició original italiana del primer viatge de Vespucci en 1497, diu que el primer lloc on toca terra es diu Lariab. En l’edició llatina, per errata o esmena intencionada, Lariab esdevé Parias, el primer enclau continental que trepitjà Colom en 1498. Bartolomé De las Casas va veure aquesta errata com la prova fefaent de la mala fe de Vespucci.

L’enfilall d’errors que menen a Amèrica comença fatalment en aquest títol en el qual Amerigo (Aimeric) és rebatejat com Alberico. Zweig ens guia amb saviesa pels vaivens de la història. De primer assumim que tot es va maquinar al marge del pobre Vespucci, després comencem a dubtar de les seves bones intencions, canviem de bàndol amb el pas dels segles i no descobrim els budells de l’enigma fins que no arribem al segle XX. Una veritat històrica que convé no desvelar perquè la lectura d’Amerigo sigui tan plaent com la d’una novel·la de misteri. Entre els molts secundaris fascinants que Zweig posa al voltant de la parella de ball Colom-Vespucci, hi ha un portuguès que té cognom de representant de futbolistes: Mendes. Fernâo Mendes Pinto, un aventurer del segle XVI que va viatjar per Orient i després va publicar una monumental Peregrinaçâo relatant les seves experiències. Mendes, partint d’una base real, s’inventa un munt d’episodis i n’exagera d’altres. Les seves inexactes descripcions de pobles i territoris llunyans van donar peu a un joc de paraules en portuguès que transformava Fernâo Mendes Pinto en un diàleg que feia “Fernâo, mentes?”, “Minto”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/5/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma