Galaicocatalans

Pepe Rubianes es declarava actor galaicocatalà i solia dir-ho en castellà. Les llengües peninsulars, portuguès inclòs, afortunadament es relacionen, però de manera erràtica. Presenten un pèl distorsionades les propietats matemàtiques clàssiques que haurien de presidir les relacions binàries: reflexiva, simètrica i transitiva. Només la reflexiva sembla funcionar. Totes les llengües, portuguès inclòs, tenen una relació asimètrica amb el castellà i pel que fa la transitiva (allò que si A es fa amb B i B es fa amb C, A es farà amb C), els costa molt fer el tercer pas. És el cas de l’autor gallec Xosé Luís González Sende, que signa els seus llibres com Séchu Sende. L’any 2007 Sende va publicar Made in Galiza (Editorial Galaxia) un conjunt de relats fascinants al voltant de la llengua (gallega) que en alguns moments recorden les Historias de Cronopios y Famas de Cortázar. El llibre va tenir molt d’èxit a Galícia (n’acabo de comprar la desena reimpressió, corresponent a enguany) i ha estat traduït al kurd (prenent el títol d’un dels relats: “Nin en soños vou perder a miña lingua”) i al turc per la mateixa editorial (Avesta), a l’euskera per l’editorial Txalaparta i arriba ara traduït al català per Mònica Boixader amb el títol d’un altre dels relats: La venedora de paraules (RBA). Castellà? Connais pas. Aquest 2015 Sende acaba de publicar a Santiago un nou llibre: A República das Palavras (Através).

       Val la pena llegir Sende, professor d’institut i domador de pulgues al Galiza Pulgas Circus, perquè la seva narrativa aconsegueix transformar les paraules en personatges i aprofundeix en els conflictes de la convivència entre llengües amb una mirada irònica i desacomplexada. El lector català xalarà amb relats com “Instruccions per començar a parlar gallec”, en el qual se sentiran reflectits molts castellanoparlants que van decidir fer el pas de llançar-se a parlar català, o “Estudi sociolingüístic sobre els joves sota els efectes de les drogues”, un veritable estudi taxonòmic sobre els prejudicis lingüístics que tots porten inscrits i que poden aflorar en situacions de desinhibició noctàmbula (i alcohòlica). El conte triat per l’editor català per fer de títol (“La venedora de paraules”) explica la història d’una multinacional anomenada Verba que va creant paraules que registra i les introdueix en els mercats globals per, de mica en mica, apoderar-se del discurs i fer imprescindible el domini de l’idioma Verba. Una crítica ferotge al globish empobridor que pot recordar el mític conte jivaritzador “Míster Taylor” d’Augusto Monterroso. Algunes de les històries són molt blanques i en d’altres s’aprecia la voluntat didàctica de qui deu fer anys que es dedica al tracte quotidià amb adolescents, però les troballes de Sende són meravelloses i mostren la profunda estultícia del menyspreu lingüístic a què continuen sotmeses les llengües peninsulars, portuguès exclòs, considerades de segona per aquells que s’omplen la boca de diversitat. El pitjor menyspreu és el de qui ni s’adona que el comet.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 30/5/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma