Ha, ha, ha!!! Ké bo!!!

Reconec que he començat a notar la pressió. Des de fa un temps, quan escric un email o un SMS o algun missatge a les xarxes socials, estic temptat de posar-hi al final molts signes d’exclamació. Si vull saludar un amic, per exemple, m’he de refrenar per no escriure “hola!!!”. Això abans era impensable. Si volia ser entusiasta o mostrar alegria, posava “hola!”, amb un signe i ja està. Ara, però, la gent té el dit fluix i no s’hi pensa gens a teclejar, de manera que si només dius “hola”, comença a semblar que ets tímid o estàs poc content o fins i tot ets un ressentit.

Quan va començar aquesta epidèmia gràfica? Per què aquesta necessitat de malgastar espais? Sovint es parla del menyspreu per l’ortografia en els SMS, però la tipografia també és una damnificada a l’era dels mòbils i els missatges. Perdó, és una damnificada!!! (En castellà, per cert, encara és pitjor, perquè la pressió de l’anglès està eliminant els signes inicials d’interrogant i exclamació.) Hi ha un detall obvi però que és important: quan escrivim, donem a les paraules una determinada entonació virtual. Qui les llegeix, alhora, ho fas des del seu to, que pot ser més alegre o irascible. Abans aquesta oralitat implícita era una convenció que cadascú entenia a la seva manera, però em sembla que els adolescents i la seva addicció al mòbil han canviat les regles de joc. Així, les expansions hormonals han dinamitat la tipografia i ara tot són majúscules i signes d’exclamació.

Com dic, doncs, estic a punt de claudicar. Fa un any, calculo, també em resistia a escriure el so d’una rialla —“ha, ha, ha!”—, tal com es fa als còmics. Quan una cosa em feia gràcia, simplement deia “que divertit”, o “em pixo”. Va arribar un punt, però, que em sentia fals, impostat, i a contracor vaig adoptar, com tothom, l’onomatopeia del “ha, ha, ha!” (aviat “ha, ha, ha!!!”). Potser els que dicten les normes, penso ara, haurien de fer un últim esforç desesperat i regular l’ús de les exclamacions. Un signe vol dir admiració o sorpresa. Dos signifiquen entusiasme exagerat. Tres o més són exactament això: histèria adolescent!!!!

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de maig del 2015.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma