La Barcelona cosmopolita

 “La via més ràpida per a aturar els desnonaments és la independència”, preguntaven a Ada Colau en una entrevista a Vilaweb, i la frase resumeix el to entre ingenu i agressiu que ha dominat aquesta campanya electoral. El fet que, d’una banda, Barcelona en Comú (BC) es negui a reduir les eleccions a una consulta sobre el procés d’independència, i de l’altra l’amenaça que la seva victòria significaria per a un ajuntament que gestiona la ciutat com una empresa turística, han desfermat les manipulacions verbals contra el partit d’Ada Colau. Tot servia, i des de totes bandes: des de les imatges de l’any 2007 que pretenien ridiculitzar-la perquè protestava disfressada de superheroïna, fins a associacions demagògiques, que l’acostaven al terrorisme fent marrada per Bin Laden i el pobre Noam Chomsky.

Enmig d’aquest pim-pam-pum electoral, alguns fins i tot han ressuscitat la vella acusació de cosmopolita, en sentit pejoratiu. Vet aquí un malentès que fa dècades que dura, d’ençà que el pujolisme el va fer servir per contraposar la Catalunya de comarques convergent i la Barcelona de Pasqual Maragall (que, per cert, ara tothom reivindica com un gran model d’alcalde). Així, avui dia encara hi ha un nacionalisme català acomplexat, que associa el caràcter cosmopolita amb el federalisme d’esquerres, les idees unionistes, la cultura en castellà, la gauche divine (quatre fills de papà). Algú els va fer creure que tot allò que no s’ajustava a l’imaginari català tradicional era una excentricitat, un perill, i al final aquest sentiment petitburgès —tots ens coneixem i ens assemblem— va cristal·litzar en l’estigma envers allò que és o vol ser cosmopolita. Però la realitat és ben diferent. La realitat és que avui el cosmopolitisme no és un concepte cultural, ni ideològic. Avui dia ha de ser una qüestió legal, basada en els drets humans i en “l’hospitalitat incondicional” que defensava Derrida. Es pot ser independentista i cosmopolita, i tant que sí, però també cal tenir clar que el model de la Barcelona actual és sobretot la negació de la ciutat. La seva hospitalitat està, cada cop més, condicionada pels diners. Feu la prova: poseu “Barcelona cosmopolita” a Google i mireu les imatges que hi surten. Fotos boniques de la ciutat, postals turístiques, el trencadís de Gaudí i el nou Born, hotels amb piscina a la teulada... Cap persona.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de maig del 2015. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma