dilluns, 11 de maig de 2015

La paradoxa de l'acord

       En temps de temença sorgeixen iniciatives editorials. Al País Valencià, que és el nom proscrit d’aquella comunitat autònoma en la qual Ciutadans no defensa el bilingüisme, neix In Púribus. Els tres primers títols marquen una línia editorial centrada en el pensament crític i l’exploració de gèneres. A Balanç d’existències Joan Dolç (Alboraia, 1956) parteix de la sobreproducció fotogràfica per reflexionar sobre les relacions entre la imatge i la paraula. Dolç sap de què parla. Després de publicar novel·la en el segle passat, s’ha dedicat en aquest a la producció de documentals culturals. El segon títol d’In Púribus crida l’atenció: Sic transit gloria, mindundi del sociòleg del llenguatge Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961), que ja havia mostrat la seva heterodòxia aforística a Submarins de butxaca, un llibre espurnejant guardonat amb el premi d’assaig Vallverdú 2008. La tríada es completa amb Passeres d’Amadeu Viana (València, 1958), un quadern de notes que és una mina de reflexions estimulants i paradoxes. Viana, traductor de Lewis Carroll al català, és autor d’un dels assaigs més interessants sobre l’humor: Acròbates de l’emoció (Pagès, 2004). Els tres primers títols de l’editorial In Púribus estan disponibles també en versió castellana. Les passeres de Viana (que en castellà esdevenen pasadizos) transiten pels rius revoltats del llenguatge i es concentren especialment en les paradoxes. De totes les explorades n’hi ha una que resulta molt pertinent pel moment polític que vivim, la paradoxa de l’acord.

       Sosté Viana que els autors antics no esperen pas a posar-se d’acord per sostenir una opinió, i que la dissensió és necessària. Explica que en d’altres àmbits tampoc no cal posar-se d’acord i es centra en les ciències exactes: “Les operacions matemàtiques són així i ja està, no és pas un tema d’acord (en cap sentit convencional del mot)”. També considera fonamental un cert nivell de dissensió entre els matemàtics. I després d’explorar les riques aigües de la dissensió s’endinsa en el procel·lós mar de la paradoxa: “Si estem d’acord amb aquesta argumentació, destruïm el seu mateix propòsit: si assentim sobre la necessitat de la dissensió, suspenem la mateixa afirmació. En canvi si no estem d’acord, la reforcem sense adonar-nos-en”. Una reflexió pertinent si pensem en les complexes relacions entre forces polítiques, per exemple. Vet aquí, però, que la paradoxa no es queda en l’àmbit descriptiu, sinó que Viana la fa avançar, de manera propositiva: “Alternativament, si no diem res (i no expressem res, i mantenim una certa prudència sobre tot això anterior), podem gaudir una mica de la paradoxa de l’acord. No cal que hi hagi acord, això sembla clar: per això convé callar davant l’argument. Si, inversament, l’argument fos ‘hem de posar-nos tots d’acord’, potser ens veuríem moguts a parlar per cercar o no aquest consens. Callar semblaria inadequat, en aquest darrer cas”. Durant més de 30 anys de Transició vam callar. Tornar a callar ara és inadequat.


Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 9/5/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir