dilluns, 18 de maig de 2015

Néixer ahir, viure com abans

Ahir van néixer un munt de nadons, cap dels quals no es deia Jose Ignacio Wert. Fa una setmana fins i tot va néixer un besnebot meu, fill dels meus nebots Marta i Ivan. Li han posat Roure i tots confiem que creixerà fort. Quan el Roure comenci a anar a escola, d’aquí a una legislatura, ves a saber quina situació hi trobarà. La crispació que ha introduït el ministre Wert, un cognom que sembla la unitat de mesura d’una nova mena d’ignorància autoinduïda, serà de mal dissoldre. El sistema educatiu treballa sota pressió des de tots els flancs. Tanta que no hi ha prou pascals per mesurar-la. Educa, però també alimenta, inclou, integra, acompanya, acull... Tot un munt de verbs transitius als quals l’home que no va néixer ahir n’ha volgut afegir un d’intransigent: espanyolitzar. Wert va dir als passadissos del Congrés que ara el castellà rep a Catalunya el tracte que el català va rebre durant el franquisme. Després, va pujar a la tribuna d’oradors a fer el paperot de dir que el català va rebre un tracte abominable durant el franquisme, la qual cosa no només no desmenteix el seu exabrupte de passadís sinó que el reforça. Wert fa un discurs faesista. De fet, considera que el franquisme va observar la línia adequada de conducta amb les llengües regionals, ara rebatejades com a cooficials. Per això escandalitza tothom que ho va viure en primera persona i tothom que s’ha preocupat mínimament per mantenir-ne la memòria.

       La meva sogra Roser explica que va poder rescatar un munt de llibres en català a la seva escola de monges. Els va salvar d’una destrucció ignominiosa i se’ls va endur a casa. No perquè les monges els haguessin tancat en un armari, fora de l’abast dels estudiants. No perquè les monges els haguessin llençat a les escombreries, fora de l’abast de tothom. Els va rescatar de les latrines plec a plec, perquè les monges franquistes havien esquarterat tots els llibres (de poemes, de narracions, de qualsevol matèria) que havien trobat escrits en català i en penjaven els plecs al costat de cada latrina perquè les estudiants s’hi poguessin eixugar el cul. Aquesta imatge escatològica resumeix de manera inequívoca la posició del franquisme davant la llengua catalana, la diversitat lingüística i la diversitat tout court. La situació és tan incomparable que la comparació ofén. A més, ara no es discuteix sobre la presència del castellà al sistema educatiu. Es discuteix sobre qui l’estableix, si cada centre, la Generalitat o el Tribunal Suprem. Judicialitzar l’escola és un error de conseqüències funestes. No ho faria mai ningú que hagués nascut ahir. Ho ha hagut de fer algú nascut el 18 de febrer de 1950.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/5/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir