VG per vaga ficció

       Fa tres setmanes que vaig entrar per la porta 45, boca 320, i aquí m’estic, impertèrrit, entomant tot el qui arribi. Vint-i-quatre dies a sol i serena. Amb el mòbil descarregat i les piles de la ràdio esgotades. La veritat és que no em cal gran cosa per continuar vivint en l’exultació absoluta que sento. Des d’aquell ja llunyà sis de maig no he parat de vibrar. Sé que a l’exterior han passat coses importants, però en desconec els detalls perquè ja fa dies que he deixat de seguir el fil interminable de l’actualitat. No estic sol en aquest temple. M’envolten desenes de milers d’éssers exultants amb les bateries dels mòbils tan esgotades com la meva. Com que estem gairebé tots sense cobertura constituïm la comunitat de clausura més nombrosa del món i els nostres únics contactes amb l’exterior són els pocs espavilats que porten carregadors de mòbil solars. Per ells hem sabut els resultats de les eleccions municipals, que s’han propagat entre nosaltres sense gaire rigor, com en un joc dels disbarats col·lectiu, i algun altre esdeveniment. La família bé, gràcies. Tothom sap on som i ens consta que els informen periòdicament del nostre estat. D’aliments no ens en falten. Durant els vint-i-quatre dies que ja dura la nostra estada hi ha hagut alguna baixa, com en totes les comunitats humanes, però som els que érem i sabem que, fora d’aquí, centenars de milers de persones, tal vegada un grapat de milions, senten el mateix que nosaltres i ens fan costat. Finalment, arriba l’hora de la veritat. Els prolegòmens són tan acolorits com sempre. Les músiques, les banderes, els missatges per megafonia, aquest cop en català, castellà i basc... Tot és a punt per començar la gran final de la Copa del Rei 2015 entre el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club.
       Quan sona l’himne i sa majestat Felip VI trepitja la llotja comencem a xiular tots com un sol galeusca. Homes, dones, nenes i nens. La canalla porta una mena de vuvuzela creada ad hoc per l’ANC i batejada com vuvuzelanc. Bufen bascos i catalans. Un sector de l’estadi proper a la llotja, arribat avui mateix en pont aeri, intenta contrarestar els xiulets amb aplaudiments, bravos i terstegens entusiastes. De bades. El concert de vuvuzelanc és insilenciable. El so penetrant de l’esbroncada reial s’allarga i s’allarga a l’espera que surtin els jugadors pel túnel de vestidors del Camp Nou. Però resulta que els jugadors no són a l’estadi ni se’ls espera perquè la vaga de futbolistes ha prosperat. La copa no tindrà rei que la lliuri ni jugador que l’aixequi. L’esbroncada s’eternitzarà. Es farà perpètua.
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 11/5/15


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma