dissabte, 20 de juny de 2015

Actualitzes o tradueixes?

La reescriptura del Quixot per part d’Andrés Trapiello en castellà actual ha estat saludada per gairebé tothom com un exercici saludable. El mateix Mario Vargas Llosa, al pròleg de l’edició, diu que el vocabulari antic dissuadia molts lectors. En el primer paràgraf, un lloc comú en la memòria literària espanyola, Trapiello no gosa tocar res fins a la catorzena paraula (les tretze primeres fan “en un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no…”). Llavors canvia “ha” per “hace” ( i el “no ha mucho” queda “no hace mucho”) i comença la cirurgia plàstica. “Lanza en astillero” esdevé “lanza ya olvidada” i “adarga antigua” evoluciona en “escudo antiguo”. L’exercici textual, tan interessant com inèdit, és anàleg al que solen practicar els traductors. Sabut és que cada generació produeix les seves traduccions dels clàssics. Les mateixes obres de Shakespeare, Molière o Dante, per posar només tres exemples, tenen diverses versions en cada llengua de cultura fetes en èpoques distintes i en el model de llengua del moment. El que fa Trapiello amb el Quixot ho va fer fa uns anys Quico Mira amb l’Odissea d’Homer, els Evangelis i la Comèdia de Dant, amb la particularitat que de l’obra dantesca va fer-ne una traducció no rimada. Potser per això molts dels mitjans que s’han fet ressò de la feina de Trapiello ho expressen dient que ha traduït el Quixot al castellà d’ara, però posen el verb traduir entre cometes. Ens cal un verb que expressi aquestes operacions. Potser actualitzar.

       El fet és que, si cent anys enrere el projecte cultural de la Mancomunitat va impulsar la traducció dels clàssics al català en l’emblemàtica col·lecció Bernat Metge, ara sembla que se n’imposi l’actualització per part d’editorials com Adesiara o Barcino. Adesiara sovint poua en els marges, recuperant títols poc coneguts dels autors clàssics i fent-ne edicions bilingües. En general, no publica actualitzacions sinó traduccions. Barcino és, potser, la que té en catàleg més clàssics catalans i també juga la carta de l’actualització. Recentment ha publicat la divertidíssima Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda en una bona versió actual d’Albert Mestres i Marta Marfany. En aquest cas, com que l’obra original va ser censurada per la Inquisició i només se’n va conservar la traducció al francès, l’actualització és, també, una traducció. Sense cometes. En canvi, ahir es va presentar a la Llibreria Calders l’actualització que signa Roc Casagran del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, editada per la valenciana Sembra. La fórmula que han triat els editors del nou sementer llibresc per explicar l’operació és una locució preposicional: “a través de”. A la coberta hi diu Llibres de les bèsties de Ramon Llull a través de Roc Casagran. Una locució amb dos sentits equivalents: a) anant d’un costat a l’altre d’una cosa per dins d’ella i b) per mitjà de. La lectura és sempre un procés de mediació. El text ens acorda o ens desacorda amb els altres lectors i tots els mitjancers són benvinguts.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 20/6/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir