Catàfora i antanàclasi

La figura retòrica més mediàtica de la temporada és la catàfora, catapultada a l’efímera fama dels mitjans perquè va sortir a l’examen de selectivitat de llengua castellana. Alguns han recordat que l’any passat va sortir l’anàfora, la figura simètrica. Molts articulistes s’hi han referit i alguns, com Antoni Puigverd, l’han practicada en totes les frases d’una columna. Els profes més implicats ja han començat a rebuscar entre l’estol de figures retòriques estranyes per preparar l’examen de l’any que ve. Modestament proposo que es fixin en l’antanàclasi. Sobretot si tenim en compte el curs polític que ens espera pel 2015-2016. L’antanàclasi és la “repetició d’un mateix mot en un altre sentit”. L’argúcia és antiga. Ja l’utilitza Ulisses al Cant IX de l'Odissea quan està atrapat a la cova del ciclopi gegant Polifem. Per preparar-se la fugida, l’heroi li diu que el seu nom és Outis (ningú en grec). Quan finalment ataca el gegant monocular per poder escapar el crit de Polifem (Ningú m’ataca!) no alerta gens els seus monstruosos compatriotes. És clar que Homer basa tota la versemblança argumental de l’episodi en la literalitat del llenguatge, sense preocupar-se per detalls com el to de veu. Hi ha vegades que l’atzar provoca antanàclasis flagrants. És el cas del motorista francès Cyril Despres, cinc vegades guanyador del Dakar, que ha propiciat titulars tan equívocs com “Nani Roma entra abans que Despres”.

       Però potser l’antanàclasi que haurien de memoritzar els futurs examinands de la Selectivitat 2016 és la que Josep Carner va incloure al poema “L’Oracle” del llibre La primavera al poblet (1935). Carner parlar del sastre Magí, recordat pel nom d’un gos que va tenir. El gosset responia al nom de Perquè i això provocava antanàclasis com aquestes: “—¿Com li diuen, Magí sastre,/ a aquest gos, es pot saber?/ —Oh, «Perquè»—feia en resposta./ —Per saber-ho, per no re;/ si voleu, tafaneria./ ¿Com se diu, vejam? —«Perquè». // Uns, cansats, tocaven l’ase/ o mudaven caminal;/ d’altres, folls, el maleïen./ Poca traça, Déu me val./ El «Perquè» que els responia/ era el nom de l’animal”. El poema explota l’equívoc en les altres quatre estrofes. Especula sobre el perquè de tot plegat i acaba transformant l’episodi en una elucubració filosòfica. Així, una tirallonga de perquès diversos desemboca al vers “¿Per què es viu i per què es mor?” i llavors l’última estrofa apareix, resolutiva: “allavors, sota les parres/ o a les taules del cafè,/ un oracle amb fe calmuda/ apaivaga tot deler:/ —Era a casa el Magí sastre/ —us responen— el «Perquè».

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/6/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma