El pèndol del futbol

Temps era temps el futbol era l’opi del poble, la contraprogramació de la manifestació obrera de cada primer de maig, la cagarel·la denigrant que banalitzava les coses importants de la vida i no sé quantes coses terribles més. Als cercles intel·lectuals gairebé tothom en gaudia, però ningú no ho admetia públicament. Aquells temps foscos no acostumen a sortir als llibres d’història i tot just els recorden els més vells de la tribu quan evoquen sonadíssimes excepcions que confirmen la regla. Per exemple, la mítica oda que Rafael Alberti va dedicar al porter hongarès del Barça Ferenc Platko després de la seva actuació al partit final del Campionat de 1928 contra la Reial Societat. Va haver de passar mig segle perquè algú del prestigi de Manolo Vázquez Montalbán trenqués el gel, arraconés els prejudicis opiacis i comencés a escriure sobre futbol. En el món dV (per després de Vázquez) Juan Villoro, Sergi Pàmies, Javier Marías, Ramon Solsona, David Trueba, Jordi Puntí o Josep Maria Fonalleras, entre molts d’altres, han escrit grans textos que parlen de la vida a partir del futbol, hi ha legions de periodistes que exploren cada dia noves maneres de dir les mateixes coses de sempre, com pertoca, i la prestatgeria de llibres futbolers està tres vegades més plena que les de filosofia, filologia i poesia. Ni Trívium ni Quadrívium, Stadium. Herr Pep i el Luisenriquiment. En el pic de l’era Guardiola, Antoni Munné va arribar a editar una antologia de textos literaris futbolers (i culers) que Enrique Vila-Matas va encapçalar amb un títol que semblava premonitòriament situat en un passat remot: Quan no perdíem mai (Alfaguara).

       La llei del pèndol ha fet que aquell món infrafutbolitzat s’hagi transformat en un món ultrafutbolitzat. L’efecte Messi culmina una piràmide espectacular de referents. El llenguatge futbolístic és pertot. La nova Plèiade és una alineació. El futbol surt a les cançons, al cinema, al còmic, a les novel·les, a les sèries, als poemes, a les obres d’art i a les obres de teatre. Quan l’any 1998 va triomfar la pel·li Shakespeare in love, amb guió de Tom Stoppard, es va dir que posar el nom de Shakespeare en un títol era un talismà. Avui hi posarien un futbolista, tal com ha fet Emma Riverola a El hombre que mató a Messi (Edhasa). I no només compten els primers espases. Fins aquest diumenge es pot veure a la Sala Beckett una comèdia negra del valencià Xavo Giménez que es diu Penev, situada a la València que vibrava amb els gols del davanter búlgar Lubo Penev. Tot sembla indicar que no tornarem a l’era aV (abans de Vázquez), però voleu dir que no n’estem fent un gra massa?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/6/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma