Festes sorpresa

Molts cursos, cursis i cursets acaben abans de Sant Joan, de manera que alguns pares arriben a la revetlla d’aquesta nit tips de festes. Han assistit sisplau per força a representacions teatrals més o menys afortunades, concerts corals sense acomodadors, espectacles pseudoesportius amb megafonia estrident i tota mena de trobades aparentment lúdiques, algunes de les quals reforcen les vocacions monàstiques. En tinc proves empíriques. Ara que la monja Forcades s’ha exclaustrat conec algunes mares de família que li canviarien el lloc aquesta mateixa nit i s’enclaustrarien temporalment durant unes quantes setmanes, prorrogables. D’entre totes les celebracions del final de curs n’hi ha una que és especialment lamentable: les festes sorpresa de comiat que els pares preparen per a una promoció de fills que deixa l’escola en bloc. No pas per expulsió col·lectiva o per dimissió en massa, sinó perquè els interfectes acaben l’ESO o el Batxillerat i han de canviar de centre per continuar els seus estudis. Les festes sorpresa de comiat escolar són la viva mostra de les contradiccions amb les quals toparan els estudiants quan s’incorporin a la vida adulta. D’entrada, són festes que busquen explícitament que tothom acabi plorant. I, a més, de sorpresa només en tenen el nom.

       Sempre hi ha algun pare amb deutes pendents amb el seu fill adolescent que li filtra la informació. O algun germà gran amb ganes de fer el gamberro que els explica, paternalista, que a ells també els van enganyar fent-los anar a buscar els certificats d’estudis a les vuit del vespre. La qüestió és que la mentida pietosa que ordeixen pares i professors per aplegar-los a l’escola viatja en tren de baixa credibilitat. Pel que fa als plors, col·lectivitzats per contagi immediat, s’aconsegueixen explotant la via de la nostàlgia. Un sentiment que molts dels adolescents ploraners ni tan sols sabien que existia fins que no comencen a veure projectades les fotografies o videos de la seva infància que els seus progenitors han recuperat i compartit per Dropbox. Entre les rialles inicials per l’aspecte d’aquesta o l’altre quan encara els mocava la iaia es va creant un xup xup emocional que predisposa el grup a la humitat lacrimal. L’apoteosi de la plorera es dóna quan les fotos s’acosten al present i els retratats es fan cada cop més recognoscibles. Si hi apareix algun absent (alumne o professor) els sanglots ja s’enfilen per l’escala de Richter i la festa sorpresa de comiat acaba com les derrotes esportives, amb la gent somicant per les cantonades. ¿Festes sorpresa? Potser algú s’hauria de plantejar de canviar-ne el nom.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/6/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma