Sistemes de votació

Aquest estiu del quinze serà el de la doble precampanya electoral. Doble perquè val per a Catalunya i per a Espanya, o per al Parlament i per al Congrés, encara que cap de les dues eleccions encara no hagi estat formalment convocada. La tensió d’aquests últims anys ha tornat a posar en primer pla l’exercici del vot, protagonista dels primers temps de la transició. Aquest dissabte a Canet Josep Maria Mainat podria recuperar aquella vella cançó de la Trinca que jugava amb tots els dobles sentits sexuals possibles d’introduir el vot a l’urna. Des del 9N votar torna a ser sexi i potser tot el que ha vingut després es pot explicar com un seguit d’atacs de banyes encadenats, a banda i banda de la catalanitud, l’espanyolitat, l’espanyolitud i la catalanitat. L’urna esdevé objecte de fetitxisme, tal com vam poder veure en l’urneta de cartó blanc model 9N que Joana Ortega va regalar a Neus Munté en la cerimònia de traspàs de poders vicepresidencials. Els partits assemblearis es fan tips de votar a mà alçada (o a puny alçat, si es dóna el cas) i els parlamentaris han desenvolupat una gran destresa tocant els botonets del seu escó per dir que sí, que no o abstenir-se a cada votació.

       Però hi ha altres mètodes de votar. Quan, de nen, visitava la Cartoixa de Montalegre, mon oncle m’ensenyava un sac que omplien amb boletes blanques o negres quan als novicis els arribava el moment de fer els vots temporals. La comunitat votava la seva acceptació secretament i omplia el saquet de boles. Els aspirants havien d’aconseguir la unanimitat, perquè només que n’hi hagués una de negra ja no valia. Aquesta tarda a Monistrol de Montserrat descobriré un altre sistema d’aprovació més compromès. Es conserva el ball del Bo-Bo, que consta del contrapàs, una de les danses catalanes més antigues, un passeig galant, un punteig de va i ve i finalment, una sardana saltada. El Bo-Bo és dirigit pel Porrer (de porra, o macer, de maça) i el preparen uns administradors escollits anualment pel poble en una cerimònia que condueix un moderador que rep el nom de Credencer. Aquest els anuncia en veu alta un per un i després de pronunciar el seu nom pregunta: “És bo?” Si el poble aprova l’escollit pel càrrec respon: “Bo”. Si, per contra, el desaprova, crida “Pega!” (entenc que en el sentit que hi veu una pega, no pas per incitar a colpejar-lo). Diuen els monistrolencs que no tenen constància de que mai s’hagi desaprovat cap dels administradors escollits, i que per això el ball es diu del Bo-Bo. Això és perquè no han provat d’aplicar el sistema a les eleccions polítiques. Quan els administradors no són d’un ball sinó de la funció pública sempre estem de pega.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/6/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma