dilluns, 6 de juliol de 2015

Canet impossible

Dissabte i fins ahir es va celebrar el segon Canet Rock del segle XXI, el de la Banda Impossible. Pagès ha aprofitat per treure un llibre del periodista Enric Lucena, Canet Rock, el festival més mític 2014, amb un ampli reportatge gràfic de l’edició de l’any passat i les reflexions d’una dotzena dels protagonistes. Lucena ja ha publicat altres llibres de format similar, posant el focus en el Mag Lari, els locals d’assaig o el Concert per la Llibertat del Camp Nou. A Canet s’infiltra per l’escenari i el rerecor (altrament dit backstage) per robar fotografies que reprodueixin l’ambient que s’hi viu. Després Lucena complementa les seves fotos amb les paraules de dotze protagonistes del macroconcert. És interessant el contrast de vivències. Caïm Riba, a qui el mite de Canet el perseguia des de la tendra infància, ho veu diferent que Joan Dausà o Santi Balmes. Els Txarango viuen la màgia de veure sortir el sol a mitja actuació, tal com els havien explicat els de la Dharma que els havia passat, i Delafé y las Flores Azules es veuen en la compromesa situació de sortir a tocar amb el sol ben alt davant d’un públic heroic de resistents que congrega com a molt un 10 % dels que hi eren quan encara era fosc.

       En el seu paper de cronista continu, Lucena tanca el llibre amb un episodi digne d’esment. En 2014 el retard acumulat entre concert i concert, feliçment esmenat en l’edició de 2015, va dilatar els horaris previstos. Quan, de bon matí, Lucena agafa el cotxe el concert encara està en marxa. De fet, després de la sortida de sol en ple txaranguisme, encara toquen Brams, Delafé y las Flores Azules i The Pinker Tones. A la ràdio del cotxe Lucena sent que els noticiaris ja parlen en passat del Canet Rock 2014 tot i que encara no ha acabat. Lògic, perquè ja és l’endemà d’una manera inequívoca, però el seu relat es basa en una previsió i no pas en la visió de la realitat. La vida noctàmbula difumina els adverbis de temps. Els rellotges malden per fixar les hores i els dies, però quan s’allarga la nit la nostra vèrbola s’encalla entre ahir, avui i demà, i els temps verbals vacil·len: vas dir, has dit? L’edició de 2015 és la de la Banda Impossible. La de 2014 va ser la dels Txarango experimentant la màxima de Sisa: qualsevol nit pot sortir el sol. Enguany ho han tornat a viure, ja d’una manera premeditada. A la portada del llibre surt l’Alguer Miquel fent un bot prodigiós que reclama ser descrit en una futura cançó dels Txarango. Si “La dansa del vestit” ens il·lustrava sobre com fer la cullera a mitjanit, potser aquest salt que Lucena congela fa la forquilla, o una tisora digna de Luis Suárez.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/7/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir