dimarts, 14 de juliol de 2015

Cinc hores amb Damon

A vegades un home mossega a un gos i esdevé notícia. Dissabte passat, Damon Albarn —ànima de Blur, Gorillaz, etcètera— actuava al festival de Roskilde, a Dinamarca, per presentar el seu projecte Africa Express. Quan feia cinc hores que tocava, acompanyat de músics convidats, els organitzadors li van demanar que plegués, que eren les 4 de la matinada i ja n’hi havia prou. Ell va dir “Fuck that!” i s’hi va negar i llavors un vigilant de seguretat, conegut amb el nom premonitori de Big Dave, se’l va carregar a coll i se’l va endur de l’escenari tot somrient. Als vídeos que circulen del concert es veu com el grup tocava una versió de Should I stay or should I go?, de The Clash. Quan es va acabar, els músics van deixar els instruments i se’n van anar, però la pregunta dels Clash va quedar flotant en l’aire: “Me’n vaig o em quedo?”, i Damon Albarn va decidir quedar-se i va continuar cantant la mateixa tonada mentre gran part del públic l’acompanyava. De sobte era com si l’heroi del britpop hagués interpretat un oracle de l’afterpunk i estigués condemnat a seguir tocant per sempre més.

El mateix Damon Albarn va comentar després que havia sigut “un concert èpic” i la notícia, esclar, és que un artista s’estigui a l’escenari cinc hores i al final encara l’hagin de fer fora. El món a l’inrevés. La gran majoria de músics aguanten una hora i mitja, dues com a molt, i gairebé sempre te’n vas del concert amb la sensació que s’ha fet curt. La proesa de Damon Albarn es pot atribuir a moltes raons. No cal descartar, en primer lloc, que el noi s’ho estigués passant realment bé, tant si anava empebrat d’euforitzants com si no. També cal tenir en compte que Albarn viu ara mateix un brot de gran creativitat: aquest estiu farà gira amb els Blur per presentar el nou disc d’estudi després de 12 anys, The Magic Whip, i s’acaba de presentar a Manchester el musical wonder.land, que ha compost basant-se en Alícia al país de les meravelles. També pot ser, en fi, que el seu concert excessiu sigui un signe dels temps, una protesta contra la tirania dels festivals d’estiu, amb els cartells atapeïts de noms i els horaris tan marcats. No vols caldo, cinc tasses.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir