dissabte, 18 de juliol de 2015

Formació contínua

El proppassat dia 7/7, gloriosa diada de Sant Fermí, la segona definició d’horitzontals 1 dels meus mots encreuats feia: “El primer espectador del ser o no ser, aquesta és la qüestió (5 lletres)”. La resposta era crani i ha suscitat uns quants missatges de lectors perspicaços que em fan arribar una esmena. El senyor Climent Lupón, per exemple, em diu: “A risc de semblar saberut i d’arribar tard, em permeto apuntar que el monòleg amb un crani és al cementiri (acte V) i “to be or not to be” és al castell (acte III). Si no recordo malament, a la pel·lícula Laurence Olivier té un punyal a la mà, ja que ha estat a punt de matar el rei… Bon estiu”. I ho acompanya amb els fragments corresponents de la versió original de Hamlet que ho documenten. El senyor Lupón i els set altres lectors que m’han escrit tenen tota la raó del món. El meu ha estat un làpsus de sincronia entre una de les imatges més emblemàtiques del personatge (amb la calavera a la mà) i una de les seves frases més recordades (el seu dilema del ser o no ser és, potser, la cita textual més repetida de la història del teatre). Ho lamento. Qui té boca s’equivoca, dels errors sempre s’aprèn i no hi ha ningú invencible al Trivial Pursuit.
Si m’aturo en aquest lapsus calami és perquè l’he comès sobre un tema que, en principi, tinc molt interioritzat. Em carreguen els articulistes que recorren als llocs comuns quan toquen d’oïda. És obvi que ningú pot pretendre haver fet una tesi doctoral sobre tots aquells temes sobre els quals escriu, però el mínim que se’ns pot exigir és un treball previ de documentació. I tanmateix, en aquest cas, no només no tocava d’oïda sinó que em sobraven partitures. Dec haver vist o llegit Hamlet una dotzena de vegades, començant per la morosa lectura amb subratllats que vaig haver de fer-ne per a l’assignatura de Drama amb la professora Pilar Zozaya quan, als vuitanta, cursava Filologia Anglesa. Anys després em vaig injectar en vena tres de les quatre traduccions que hi ha en català de l’obra (les de Magí Morera, Terenci Moix i Salvador Oliva) per fer un guió radiofònic sobre Pasqual Maragall, que en aquells moments rebia l’apel·latiu de Hamlet pels seus dubtes. Hamlet Maragall vivia retirat a Roma esfullant la margarida sobre el seu futur polític immediat com a aspirant (o no) a la presidència de la Generalitat. L’amic Francesc-Marc Álvaro me’l va demanar per publicar-lo com a epíleg del seu llibre-entrevista Què pensa Pasqual Maragall (Dèria, 1998). He vist versions teatrals i cinematogràfiques de Hamlet i cada vegada he xalat. I tanmateix, en el meu cervell el crani i el dilema essencial han quedat equivocadament associats. Si això és així en aquest cas, quantes percepcions errònies no devem tenir tots plegats en temes que no coneixem a fons? La conclusió és òbvia: és imprescindible posar en dubte tots els apriorismes per continuar aprenent. La vida és un curs de formació contínua que ens permet rectificar o ratificar tothora. Vivim temps hamletians i aviat ens jugarem el ser o no ser. El 27-S rectificarem o ratificarem el nostre statu quo. Que siguem savis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 18/7/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir