Sentinelles editorials

La publicació de Vés i aposta un sentinella, de Harper Lee, és una operació editorial carregada de sentit. No sempre és així quan ens venen la troballa d’un manuscrit inèdit d’un autor molt conegut. Sovint es tracta de maniobres editorials d’aprofitament de residus literaris que un bon autor havia descartat o deixat enrere en el seu trajecte. Aquest no és el cas. La publicació de la primera novel·la (inèdita) de Harper Lee permet fer un exercici interessant. Rellegir Matar un rossinyol (jo ho he fet en l’extraordinària traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62) i acte seguit saltar vint anys en la narració i enfrontar-se al retorn de Jean Louise Finch, l’entranyable Scout, a la seva vila natal de Maycomb (jo ho he fet en l’original editat per Harper Collins, Go set a Watchman, disponible a les llibreries més inquietes del país). De la doble lectura se’n poden treure unes quantes conclusions. La primera, que són dues novel·les excel·lents. Potser el judici del pobre negre acusat de violació a Matar un rossinyol (amb Atticus Finch heroicament encarnat per Gregory Peck al nostre imaginari) dota la preqüela d’un nervi dramàtic superior al de la seqüela, però l’operació de Vés i aposta un sentinella és molt més complexa i més rica. Jean Louise, instal·lada a Nova York des de fa anys, torna per uns dies a la sudenca Maycomb, on va créixer aliena a qualsevol discriminació racial. L’atzar, en la forma d’un atropellament, fa que el conflicte entre blancs i negres torni al centre de la vida comunitària. Jean Louise descobreix que ara son pare pertany a un consell de venerables ciutadans blancs que inclou membres molt racistes. La seva visió de la figura d’Atticus es tomba com un mitjó i, rere aquesta relectura, tot el seu passat pren un altre caire. Alarmada, s’enfronta a son pare amb tota la ràbia de les seves conviccions, però la confrontació dialèctica introdueix matisos de gris entre el blanc i el negre. Atticus és un sentinella apostat entre les tropes de l’enemic.
       Aquest devia ser el motiu principal del refús editorial que ha mantingut la novel·la inèdita durant mig segle. Els matisos. El qüestionament de la figura del pare en tant que model heroic. A la segona novel·la, situada vint anys enrere, la confrontació era entre bons i dolents, com en un Western. En aquesta el principi de realitat pesa prou com per mostrar que fins i tot els adversaris dels supremacistes blancs tenen actituds racistes. En totes dues novel·les, Scout protagonitza escenes inoblidables explicades des del seu punt de vista infantil. Com quan desactiva, sense adonar-se’n, l’intent de linxament del seu pare per part dels que el consideren un amic dels negres o quan, en tornar de Nova York, rememora les angoixes que va passar de nena per culpa del millor embaràs psicològic de la història de la literatura. És una sagnant paradoxa que la novel·la de Lee es publiqui amb mig segle de retard en uns Estats Units presidits per Obama que tot sovint ha d’esmorzar amb diaris que parlen de Maycombs contemporanis anomenats Ferguson o Charleston.

Màrius Serra La Vnaugardia. Columna a Cultura 25/7/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma