dijous, 9 de juliol de 2015

Un colom que reflexiona...


Després de deu mesos a l’estranger, torno a Barcelona i dono un cop d’un a la cartellera de cine. Descobreixo amb alegria que als Verdi hi fan Un colom es va aturar en una branca per reflexionar sobre l’existència, del director Roy Andersson. La vaig veure fa un mes a Nova York i em va agradar molt. Hi ha poques coses tan refrescants com l’absurditat nòrdica, penso, i em plantejo veure-la de nou una tarda calorosa. Curiosament, m’adono que el cartell de Barcelona és diferent del dels Estats Units. Un colom... està feta de 39 escenes, rodades en un únic pla i amb la càmera quieta —com quadres que es tornen vius—. El cartell americà, igual que l’original suec, és una imatge de la primera escena: un home de cara blanca que observa un colom dissecat en un museu, mentre la seva dona l’espera pacientment. En canvi, a Itàlia i Espanya és l’escena en què dos joves es rebolquen en una platja, al costat d’un gran gos negre, i a França i Alemanya han preferit una escena en què els dos viatjants dobejctes de broma estan en una carretera, al costat dl’una via de tren i es discuteixen.

No sé si aquestes diferències són casuals o responen a criteris dels distribuïdors, però jo diria que l’humor d’Andersson és universal, igual que ho és el de Franz Kafka o el de Samuel Beckett. Per entendre’l només cal que siguis humà. El dia que vaig veure Un colom... a Nova York, va coincidir que el director era present a la sala i encabat de la pel·lícula va respondre a les preguntes del públic. Amb molt d’humor i parsimònia, va explicar que el teatre de Beckett era una influència evident per a ell, igual que pintura holandesa del segle XVII o aquell quadre de Bruegel que es diu Els caçadors en la neu. També va explicar que tot estava filmat als seus estudis, cosa que li donava llibertat creativa i molt de temps, per exemple per improvisar diàlegs amb els actors. Van trigar gairebé quatre anys a fer els decorats i només uns mesos a filmar. De sobte, després de tantes explicacions tècniques, potser per alertar-nos de l
’essència del film, Andersson va explicar una història real. Una vegada Ernest Hemingway va coincidir amb el fotògraf Irving Penn i li va dir: “Les seves fotos m’agraden molt, ¿quina càmera fa servir”. Penn li va respondre que una Leica, i després li va dir: “A mi també m’agraden molt els seus contes i novel·les. Per cert, ¿quina màquina d’escriure fa servir?”.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de juliol del 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir