dissabte, 29 d’agost de 2015

Beneixama-Ushuaia

Una de les lectures més refrescants d’aquest estiu ha estat Gegants de gel de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi), pseudònim de l’escriptor beneixamut Josep Martínez Sanchis. Benesiu ordeix una versió reduïda del Decameró (un hexameró, podríem dir-ne) als confins del món. En comptes dels deu narradors que posa en joc Boccaccio, aquí en trobem sis que cada dia expliquen la seva història. No són set noies i tres joves com al Decameró sinó una dama i cinc cavallers, inclòs l’escriptor valencià. En comptes d’una vil·la toscana, els sis relators exposen les seves històries al bar Katowice d’Ushuaia, un petit establiment regentat per emigrants polonesos a l’Argentina, just a la frontera meridional del món habitable. En comptes de fugir de la pesta que assola Florència, cada relator fuig de les seves circumstàncies personals, tan incomparables en magnitud com irremissibles per a qui les pateix, i aquestes circumstàncies són l’eix dels seus relats. Tots responen la mateixa pregunta: què t’ha portat fins aquí? El que els empeny fins al caire de la fi del món habitable és de naturalesa molt diferent i els relats de cadascun dels sis trajectes són potents, enigmàtics, plens d’intensitat. Especialment el del jove mexicà estudiant de química, que viu un curiós triangle amb el seu germà i la seva cunyada. Però el principal encert de la novel·la és que ultrapassa aquest marc de contacontes que la podia haver engavanyat.

Els periples relatats pels cinc cavallers i l’amfitriona polonesa arrelen la novel·la en un passat carregat de fets significatius, però la inèrcia d’aquests relats es projecta sobre el present narratiu que es congria al voltant de la taula i provoca que aquest present tingui una intensitat encara superior, amb diversos moments culminants de gran inquietud lectora. Sobretot un. Benesiu exhibeix un estil atractiu, recosit amb lectures de pes però sense ostentacions metaliteràries. Potser trobem alguns grumolls d’erudició una mica més difícils de pair, com la comprensible excitació per la relació de la frontera meridional del món habitable amb Xàtiva. Però l’escriptura de Benesiu troba el seu tempo lluny de la simplificació sense caure en morositats innecessàries. És un debut espectacular, que anuncia un escriptor com una casa de pagès. Manuel Baixauli, al pròleg amb el que apadrina la novel·la, explica com va conèixer Benesiu. Mentre en altres aparadors els focs d’artifici cremen tothora, en el circuit d’actes culturals modestos (i de vegades molestos) es continuen donant connexions molt fructíferes. Baixauli diu que “la narrativa d’alta volada escasseja i que un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert”. Exagera, perquè és una d’aquelles frases promocionals destinades a cridar l’atenció, però si li fan cas no se’n penediran. Benesiu escriu tal com sura en l’oceà el bloc de gel que reprodueix, fotografiat en blanc-i-negre, a la secció final del llibre, potser per influència del seu admirat Sebald. Sembla fred, però quan el toques crema.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 19/8/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir