Concerts in itínere

Avui no és un dia com qualsevol altre per anar a Menorca amb vaixell. Sobretot per als passatgers que pugin (o hagin pujat, apliqueu-vos el temps verbal que escaigui a l’hora de lectura d’aquesta columna) al vaixell d’alta velocitat Jaume I de Baleària que salpa de Barcelona a les 9 del matí i arriba al port de Ciutadella a les 13:30. En aquest trajecte hi haurà una sorpresa majúscula. El programa d’animació que la naviliera anomena Fun & Music (en menorquí del segle XVIII, l’època de la dominació britànica) consistirà en un concert d’un grup de primera: Els Amics de les Arts. Hi interpretaran en acústic temes de l’últim disc Només d’entrar hi ha sempre un dinosaure, i d’altres dels seus èxits. El concert matinal entra en el preu del bitllet, igual com hi solen entrar els tallers infantils o espectacles d’animació que proliferen en aquests trajectes. S’espera bona mar. Aquesta nit Els Amics de les Arts faran un concert a Menorca per primera vegada, a Es Claustre de Maó. La conjunció del seu esperit inquiet i la vista dels responsables de Baleària han propiciat aquest invent previ tan interessant del concert in itinere. Per poc bé que els funcioni potser l’experiència es repetirà. Un trajecte de menys de cinc hores amenitzat per un bon concert passa volant. Un cop més es demostra que es pot fer de la necessitat (l’enfonsament de la indústria discogràfica) virtut (la irrupció de tota mena de formats de música en directe). Cal dir que el vaixell Jaume I és un lloc prou ampli perquè qualsevol passatger més amant de Julio Iglesias o dels Sex Pistols pugui arrecerar-se en algun racó lluny del concert acústic. Però la proposta també ha arrossegat públic català que tindrà ració doble de concert, aquest matí en acústic travessant la Mediterrània i per la nit electrificats tots a Maó. Confio que Els Amics no toquin la cançó del Tren Transsiberià dalt del vaixell, perquè quan ho fan els seus fans més extravertits acostumen a muntar unes congues tremendes i no seria improbable que algun eixelebrat acabés llançant-se per la borda.

         La possibilitat d’organitzar concerts in itinere no és cap bajanada. Què no pagarien alguns seguidors dels caps de cartell dels principals festivals d’estiu per assistir a una prèvia en acústic dalt d’un mitjà de transport? El problema és que alguns només es desplacen amb jet privat i això apuja molt el preu de l’entrada, però si un promotor aconseguís ficar Bob Dylan en un avió comercial no l’ompliria? I què me’n diuen d’escoltar Björk al vagó restaurant d’un tren d’alta velocitat? Els escenaris són plens de músics que van començar tocant al carrer. Els Txarango fins i tot han fet un himne als músics de carrer. El que seria interessant és saber quants músics han tocat en vehicles en moviment, amb el públic captiu: autobusos, trens i trenets, vaixells, balandres, golondrines… A Itàlia un personatge molt conegut va començar tocant en vaixells turístics, tot i que després va deixar la música pel ball. Es deia Silvio Berlusconi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 8/8/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma