Patxanga

Si l’estiu fos un lloc avui en seria el centre. El quinze d’agost seria el punt central de la canícula igual com la ciutat canadenca de Winnipeg es vanta de ser el centre geomètric del continent nord-americà, fins al punt que et poden vendre mapes amb un compàs clavat a la ciutat perquè ho comprovis. En aquest dia central de l’estiu per aquests verals celebrem la marededéu d’agost, capaç d’aixoplugar sota el seu compàs onomàstic un estol de Maries, Mariones, Mireies i Míriams. Avui és també el dia que se celebra l’impressionant Misteri d’Elx, que algun dia serà declarat Patrimoni enigmàtic dels Països Catalans. Abans de la irrupció del cristianisme en aquesta Europa cada cop més pagana (en el sentit de Sant Paganini), els romans ja celebraven la festa d’avui. Com que Maria encara no havia encarnat l’arquetip de dona asexual, veneraven els seus déus, en especial Diana. De fet, en italià encara rep el sonor nom de ferragosto, que deriva del nom de les festes d’August, en llatí Feriae Augusti. L’actual ferragosto és un període vacacional curt, una mena de pont de la Setmana Santa en ple estiu.
Una de les cançons cerveseres d’aquest estiu és la Patxanga que Joan Miquel Oliver va compondre per al disc més alegre d’Antònia Font. El Dammpartament de Cultura l’ha triat per il·lustrar l’espot de Damm Lemon, que és com la cara B de l’anunci estiuenc que, segons com, supera la cara A. En tot cas, la tria patxanguera és un encert estratègic, perquè qualsevol bevedor ortodox de cervesa considera que rebaixar-la amb llimonada no és cosa de professionals, ergo és una patxanga. La clara, que a Ponent anomenen xampú i a l’Alt Empordà panatxé, seria una beguda patxanguera perquè rebaixa el grau d’alcohol. Patxanga és la catalanització d’un terme provinent de la música caribenya. Celia Cruz la definia com una mena de txa-txa-txa més lliure, però el terme ha evolucionat navegant entre dues aigües de signe contrari: les aigües agitades del menyspreu i les aigües plàcides de l’admiració serena. Els Antònia Font, a la cançó que ara il·lustra el clàssic partidet dels bevedors de cervesa rebaixada, van definir la patxanga des de l’admiració en dos versos —“Patxanga, que jo vull només patxanga total, que el món sigui sempre des aficionats”— i van prevenir-ne el menyspreu en dos altres: “Patxanga, sa vida és només patxanga integral, que no s´equivoquin es músics de jazz”. L’avís als músics de jazz és en clau interna, perquè en les complexes fronteres interiors que tenen tots els territoris de creació, en el món de la música l’antiga frontera entre la música clàssica (o culta) i la popular s’ha desplaçat al territori, sovint estanc, del jazz. És la vella dialèctica entre la puresa d’estil i les concessions, sovint agraïdes, sempre tan fàcils d’associar a la manca de rigor. No cal beure clares per voler que el món sigui sempre dels aficionats, tal com cantaven alegrement els Antònia Font. Entre altres coses perquè sense aficionats mai no existirien els professionals. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 15/8/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma