Senecte Holmes

L’estrena del film Míster Holmes de Bill Condon, l’enèsima versió cinematogràfica del detectiu de Baker Street, és una prova fefaent de la ductilitat del personatge. La cinta, basada en una novel·la de Mitch Cutlin, mostra un Holmes nonagenari en els darrers dies del seu retir escocès a mitjan segle XX. L’èxit descomunal del personatge creat per Sir Arthur Connan Doyle ja va obligar el seu autor a ressuscitar-lo tres anys després que l’encalç de Moriarty li provoqués la (presumpta) mort en una cascada. Aquesta discontinuïtat biogràfica va excitar la imaginació de l’exèrcit de seqüelistes que han gosat reviure el llegendari Holmes. Recordo una novel·la de Jamyang Norbu que situava al Tibet aquests tres anys perduts en la vida del detectiu, a la recerca de sabers misteriosos. En la de Cutlin que ara arriba al cinema també hi ha aquest element exòtic. El Holmes senecte torna al seu retir escocès després d’un viatge a Orient amb l’únic objectiu de localitzar el remei contra la inexorable pèrdua de la memòria que el tortura. Descobrim que, després d’un últim cas que va acabar amb el suïcidi d’una dona, Holmes es va retirar del món per dedicar-se a l’apicultura. El septuagenari Ian McKellen, transformat en nonagenari a còpia de maquillatge, conviu amb una cuidadora una mica curta i el seu inquiet fill, àvid per aprendre-ho tot sobre les abelles. El gran campió de l’intel·lecte lluita amb obstinació contra les desconnexions neuronals de la senectud. Hi empatitzem quan veiem que s’apunta als punys de la camisa els noms de les persones amb qui conviu per simular que els recorda. Assistim a la transformació del seu brillant cervell en un paisatge tan ple de llacunes com la regió dels llacs finesa.

En aquesta broma mental l’escriptura del seu últim cas esdevé un fil que el guia per no perdre’s en la selva salvatge de l’oblit. I la lectura que el nen fa d’aquest text, al principi de forma clandestina, esdevé la clau per explorar d’una manera ben nítida el territori de l’univers Holmes menys explorat per la plèiade de seqüelistes: l’àmbit emocional. Al capdavall la història de la dona suïcida que va protagonitzar el seu últim cas reprodueix l’esquema ja explorat d’oportunitat sentimental perduda, però aquesta vegada no sembla un simple arquetip. Hi ajuda la seva convivència espurnejant amb el nen. Des del precipici de l’edat i la pèrdua de facultats, el Sherlock Holmes que ens mostren palplantat al caire de les emocions resulta molt més creïble. Sobretot perquè l’accident final amb les vespes, sobre el qual res no direm per no aixafar cap guitarra entre els futurs espectadors, destapa les seves emocions d’una forma inèdita en totes les narracions que li coneixem, ja siguin les dels casos originals com dels afegits, preqüeles o seqüeles. Després d’unes últimes versions cinematogràfiques que acceleraven les accions de Sherlock Holmes per transformar-lo en un personatge més físic, ens arriba un Holmes ralentitzat per una senectud daurada que aconsegueix fer-lo més emocional.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 22/8/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma