dissabte, 29 d’agost de 2015

Tuits abans de Twitter

Ara que tothom paga pels tuits que va fer en el passat, resulta interessant imaginar les piulades que haurien pogut fer alguns personatges històrics. Fent endreça de papers trobo una nota que en conté dos que hauria pogut difondre Josep Carner. Són dues plagasitats dignes de circular per Twitter que em va regalar el professor Jaume Aulet, il·lustre carnerià i contumaç practicant de l’enginy verbal a través de la xarxa. El primer és molt innocent. Afirma Aulet que Carner va aconsellar al seu amic mallorquí Joan Alzina i Melis, metge psiquiatre i assagista, que s’abstingués de publicar a Sabadell, perquè allà hi havia el poeta Manuel Ribot i Serra, que li podria estroncar la carrera (noti’s el joc de troncs als cognoms). El segon exemple és més joliu. Carner rellegia els cognoms del seu amic escriptor Ramon Suriñach i Senties d’una manera ben donjoanesca: surt i nyac, cent ties! Tots els amants de la poesia carneriana saben que el príncep dels poetes practicava l’enginy verbal amb gran destresa, la qual cosa li ha comportat algunes crítiques. La crítica de poesia és un terreny de bardisses tan impenetrable que cap botànic no gosaria descriure, però Carner va practicar l’enginy verbal també a camp obert, en el terreny de l’humorisme col·loquial, i d’aquí la certesa que hauria pogut escriure tuits. Recordo que a primers dels noranta Bartomeu Bardagí, corrector i responsable de la versió catalana de la poliglota Vida secreta de Salvador Dalí, va publicar un llibre ple de facècies verbals com les que ara circulen per Twitter. N’hi havia un parell en forma d’endevinalla que atribuïa a Carner. Adverteixo els amants del poeta Carner que les ratlles següents poden ferir la seva sensibilitat. Totes dues són del gènere enganyifa i podrien figurar en les antologies del que ara els oients de Rac1 anomenen humor semàntic. Primera: “Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " Segona: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas".

Si no n’han tingut prou, en tinc una altra que Joan Fuster havia inclòs en un dietari que es va acabar publicant sense el seu consentiment. A l'entrada del 31 de març de 1955 recull cinc jocs de paraules que proclamen cinc sants patrons. El monogràfic l'enceta un patró que avui aniria de baixa, el dels fumadors. Fuster en proclama patró San Bisonte Ferrer, en referència a una marca de cigarrets rossos sense filtre. Per contra, San Gimnasio de Loyola és proclamat patró dels esportistes i Santa Malta dels cafeters, tot i que potser encara podríem ampliar les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser San Frasquito de Sales i la santa patrona dels fruiters Santa Cerecita del Niño Jesús. Els camins de l’enginy verbal són tan insondables com els de la santedat i la crítica de poesia junts.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura de La Vanguardia. 1 d'agost de 2015.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir