dissabte, 19 de setembre de 2015

Carrère és d'eixe món

Emmanuel Carrère serà el dimarts a l’Institut Francès de Barcelona. Hi presentarà Le Royaume, que Anagrama ha publicat en castellà (El Reino) i en català (El Regne, l’esplèndida traducció de Jordi Martín que he llegit), un llibre que gosa aproximar-se als orígens del cristianisme amb les mans nues i les armes d’un narrador del segle XXI. Carrère, que ens havia delectat amb El bigoti, inquietat amb L’adversari i fascinat amb Limonov, emprén un propòsit tan utòpic com inabastable: resseguir el periple dels primers cristians a partir de les biografies de Pau i Lluc. Ho fa des de la mirada d’un narrador que fa l’exercici d’infiltrar-se en les ments dels qui van participar en la construcció del relat fundacional, nascut amb Jesús i configurat dècades després en l’Església. Per això primer de tot estableix el seu punt de vista, que és el d’un narrador contemporani que gaudeix del reconeixement cultural (com a escriptor) i social (arriba a ser jurat d’un festival de cinema tan glamurós com el de Cannes). Carrère recorre a l’autoficció per establir des d’on escriu. Hi aporta un passat de creient convers, un present d’agnòstic desacomplexat i una dedicació perllongada als estudis bíblics. No s’estalvia episodis aparentment extemporanis que incideixen lateralment en el propòsit central del llibre: hi apareixen la seva experiència estroncada com a guionista d’una sèrie de televisió, la religiositat radical d’una familiar, la pornografia, les paranoies del seu admirat Philip K. Dick, autor de ciència ficció de creences intenses... 

       El Regne és un monument a la relectura. La desaparició del cos de Crist és el McGuffin que ens submergeix en les circumstàncies històriques que la van envoltar. Però la gran potència d’aquest exercici de crítica literària al qual Carrère sotmet les cartes de Pau i l’evangeli de Lluc és l’edifici colossal que s’ha construït sobre aquestes paraules. Ens ve a dir que l’Església no s’ha construït sobre la pedra de Pere sinó sobre les paraules de Pau. Alguns dels moments més brillants del llibre m’han recordat un assaig de final dels noranta que Alejandro Gándara va publicar també a Anagrama: Las primeras palabras de la creación. Carrère estudia, però no és un estudiós. S’autoimposa exercicis draconians, però opta per les hipòtesis de novel·lista. Durant tot el llibre es debat entre els boirosos límits entre la filologia i la ficció. Cita en tot moment les seves fonts i exposa reiteradament els seus límits: no sap grec, no és biblista, no vol sentar càtedra. Però fa l’efecte que els revela per curar-se en salut, perquè en realitat quan s’hi posa no s’està de deixar anar totes les seves teories sobre l’escepticisme de Lluc (amb qui s’identifica) com si sabés grec, fos biblista i vulgués sentar càtedra. Potser és el màxim al que pot aspirar un narrador contemporani que rellegeix les narracions fundacionals que, vint segles després, encara dominen el relat de la cristiandat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 19/9/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir