Facticisme electoral

FÀCTIC
Que es dóna de fet i no de dret. Els poders fàctics s’exerceixen al marge dels poders electes


Durant els primers anys de la democràcia espanyola sovint es parlava de poders fàctics amb cara de fàstic. Era una expressió d’encontorns difusos, destinada a invocar la pitjor de les pors, que és la por al desconegut. En general aquesta apel·lació formava part del llenguatge de l’esquerra, que denunciava la gran capacitat d’influència que tenien grups humans no electes sobre el poder democràticament constituït pel mandat de les urnes. Bàsicament l’Església, la banca i les oligarquies. La plutocràcia. Si ens atenim a la literalitat del terme, els sindicats, els mitjans de comunicació i els grups de pressió de tota mena són també poders fàctics, però el discurs dominant sempre relacionava el terme amb mitres, copaltes, cigars havans, rellotges d’or, galons, tricornis i tota la iconografia tardofranquista. Aquell llenguatge dels primers anys de la democràcia va anar periclitant després del 23 de febrer de 1981. De mica en mica, els poders fàctics van deixar de ser anomenats així. Però no pas d’existir ni d’influir. En un argot destinat a periclitar molt més de pressa, Pablo Iglesias ha llançat la casta al mercat dels mots, però afegint-hi un col·lectiu que en els vuitanta no hi figurava: els polítics electes professionals. Un col·lectiu del qual ell mateix ja forma part.


En aquesta campanya electoral tan singular no només participen obertament partits polítics (els de la casta i els altres). També els poders fàctics es pronuncien políticament com mai no havien fet en cap campanya anterior. El president Montilla havia preconitzat un lema que semblava fàctic però només era fàtic: “Fets, no paraules”. La seva intenció era antiretòrica. En canvi les paraules d’un sector dels empresaris i de la banca han ressonat en plena campanya amb una voluntat retòrica clara: dissuadir. Caldrà veure quina quota d’influència fàctica conserven. Perquè diumenge l’equació és de primer grau: una persona, un vot.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari. 22/9/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma