dimarts, 15 de setembre de 2015

La memòria de l’aigua

Hi ha llibres àrids i llibres humits: pàgines que imposen en el lector una atmosfera tan vívida que es torna física. Mentre llegeixes Vides seques, de Graciliano Ramos, per exemple, el gust de pols s’alça dels camins i se’t fica a la boca. No és estrany que t’hagis d’aixecar a beure un got d’aigua. De la mateixa manera, arriba un punt que la lectura de Lord Jim, de Joseph Conrad, o de Moby Dick, es torna aquosa per acumulació: hi ha capítols que et deixen amb la roba amarada i la salabror a la pell, com si llegissis des del mascaró de proa del Pequod.

Aquesta mena de prosa, no cal dir-ho, és escassa i és un privilegi, per això quan te la trobes val la pena celebrar-ho. Com aquest estiu de calors inhumanes, que m’ha fet llegir Mort d’un guia de riu, la primera novel·la de Richard Flanagan (Raig Verd). Flanagan (1961) va néixer a l’illa de Tasmània, al sud d’Austràlia, i la seva obra explora els paisatges i la història del seu país, tant pel que fa als aborígens com als descendents dels britànics arribats durant els últims 200 anys, molts d’ells convictes. A Mort d’un guia de riu el narrador és Aljaz Cosini, un guia que acompanya un grup de turistes riu avall en una bot. A les primeres pàgines ja descobrim que Aljaz és engolit per l’aigua en un tram complicat i s’ofegarà inevitablement, i aquests segons entre la vida i la mort li donen una clarividència que el converteixen en un narrador intemporal. Aturat en aquells instants dramàtics, doncs, dilatant-los tant com pot, com una Xahrazad que ajorna linevitable, Aljaz reviu el seu temps i el dels seus avantpassats. És com si l’aigua dolça l’ajudés a filtrar la memòria, amb revelacions sobre la seva identitat aborigen, la família que va emigrar des de Trieste o els errors que l’han portat fins allí, fent de guia mal pagat i lluny del món.

Els records, el riu de paraules, són l’única manera de retardar la desaparició imminent, tal com passava amb les aigües que cobrien la Mequinensa de Camí de sirga, de Jesús Moncada. Aquest recurs té una àncora filosòfica i un component mític. D’acord amb Heràclit, mai no et banyes dos cops al mateix riu, però alhora podem dir: quan entres en un riu, entres també en el seu passat.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de setembre del 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir