Planilàndia rockera

Diumenge passat va acabar al Santa Mònica l’exposició “Blue Sky Days” de Tomas van Houtryve, una sèrie de fotografies zenitals fetes amb un petit dron. L’autor va fer-lo sobrevolar diversos indrets dels Estats Units equiparables als objectius del Pakistan i el Iemen que l’exèrcit estatudinenc considerava sospitosos i va bombardejar amb drons: un casament, un funeral, un grup que resa (o potser fa ioga), un grup que fa exercicis militars (o potser fa jogging). Més enllà d’aquests inquietants paral·lelismes, la gran troballa fotogràfica de van Houtryve és el joc d’ombres que permet la imatge zenital. Els drons personifiquen el punt volador que protagonitza de la novel·la satírica sobre un món en dues dimensions vist des de la tercera que Edwin Abbott va escriure a finals del segle XIX: Flatland (Planilàndia). Van Houtryve aprofita la posició baixa del gran focus solar per retratar les persones en àpex i silueta. Cada persona una i llatina, el cos només el punt i la vocal l’ombra. Un soldat en un funeral queda reduït a la petita taca circular de la seva gorra de plat, però la seva ombra estilitzada ens permet endevinar la seva identitat siluetejada. Un nen que corre projecta una ombra de tisora que se solapa amb d’altres. L’efecte visual és impressionant. Com passar les imatges del Greco per un mirall convex del Tibidabo. M’agrada anar a veure les exposicions just l’últim dia, com si existís el verb desinaugurar. Em fa l’efecte que podré comprovar el pes de totes les mirades que s’hi han fixat durant les setmanes que ha estat exposada cada imatge.

       Si el dron sobrevolés Horta aquesta tarda podria fotografiar una imatge que causaria una forta inquietud a qualsevol analista militar. Sota un campanar, en comptes d’una església, fotografiaria un entarimat amb els àpexs de sis éssers en posicions estranyes, que només les ombres que pogués projectar el sol de tarda permetrien entendre. Hi enxamparia els membres de The Auanpohr Band fent les proves de so per al concert d’aquesta nit a tocar de la plaça Eivissa, sota l’únic campanar laic que conec, el que corona un edifici de pisos al carrer Horta. Fa vint-i-cinc anys que actuen cada festa major. Un quart de segle. La seva mitjana de concerts a l’any no arriba a dos, però aquesta nit ho donen tot. Són dels que fumen i beuen cervesa mentre van desgranant els temes de sempre a dos pams del públic. Només fan versions. S’han passat la vida escoltant música i la seva passió és la relectura. Toquen el mateix que escolten, i només cal ser client del Quimet o del Louise Se Va per saber què escolten. Alguns fins i tot hi fan de cambrers. Cada any, quan arriba Sant Gaudenci, la veu negríssima de l’Ivan torna a ressonar sota el campanar. Escoltar-lo cantar “Let it bleed” dels Rolling Stones encara ara remou els pílors dels hortencs. Si hi afegim l’actitud iggypopera del Sergi i els bots del Martí, enrampat pel seu baix mentre recorre l’entarimat visitant les posicions de l’Adrià, l’Ernesto i el Marc, entendrem per què vistos des de l’aire les seves ombres resultarien inquietants.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 12/9/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma