dimecres, 16 de setembre de 2015

The Feliuettes a l'atac

Un respir és un temps curt de repòs que comporta una breu interrupció d’un esforç sostingut. És un terme que el tercer sector ha transformat en un sinònim de lleure per a la gent que té al seu càrrec éssers que requereixen moltes atencions. Jo el vaig experimentar durant els feliços nou anys i mig de convivència amb el nostre fill pluridiscapacitat. Fer un respir significava portar-lo a un casal on l’atenien magníficament i tenir per davant dos dies desenfrenats, en la mesura de les possibilitats dels nostres organismes, que llavors tot just quarentejaven. Mel. Com enviar els fills a colònies, vaja. Recordo que aprofitar els respirs era de vital importància i per això calia seleccionar molt bé què faries. Hi vaig pensar dijous a la nit, en les hores prèvies a l’inici de la campanya electoral, al Maldà, mentre veia “The Feliuettes”, un espectacle perfectament descrit en el seu subtítol: “Un thriller festiu amb cançons de Núria Feliu”.

       Fa tot just quatre dies que ha començat la campanya i la necessitat d’un respir ja comença a imposar-se. En plena concatenació d’actes multitudinaris, per prendre embranzida de cara al 27-S, una molt bona opció de respir és anar a un dels teatres més petits de la ciutat a gaudir d’un espectacle que respira frescor, desacomplexament, gamberrisme i talent, si és que tot això junt és respirable. Amb la complicitat de la mateixa Feliu, que va accedir a enregistrar la seva veu en off, The Feliuettes ens regalen una disbauxa exhilarant. Tres esplèndides actrius i cantants acompanyades al piano per un músic que creix cada minut que passa. Un circuit de girs argumentals instal·lats en un port franc lliure d’impostos sobre la versemblança ens abdueix des del mateix endarreriment de l’avís d’apagar mòbils: “senyores i senyors, l’espectacle ja ha començat”. L’espectacle toca molts registres que admeten qualificatius ben diversos, moments gore, moments punk, lírics i èpics, emotius i àcids. La comicitat s’aconsegueix per tots els mitjans. Hi ha gags visuals, musicals, lingüístics. Veure tres muscleres de la Feliu cantant i ballant mentre discuteixen si en català s’ha de dir ombreres o muscleres resulta detonant. The Feliuettes en tenen prou amb un piano i dues portes perquè tot un món faci implosió a la saleta de can Maldà. Però el millor de tot és la doble operació del muntatge: resulta profundament desmitificadora perquè també és capaç de mitificar. Que això sigui possible ara no és gens aliè al moment que vivim. És un signe dels temps. Aquest setembre tan especial facin un respir de campanya i, abans d’anar a votar, acostin-se al Maldà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/9/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir