Camells de Troia

Tres grafiters àrabs han saltat a la palestra per la seva actitud crítica amb la sèrie “Homeland”. Van ser contractats per la productora per ambientar amb pintades una recreació d’un camp de refugiats. És el segon capítol de la cinquena temporada, que es va emetre el día 11 als Estats Units i la setmana passada a Espanya. L’episodi es va rodar a Berlin, però representa que el camp està situat a la frontera entre Síria i el Líban. Heba Amin, Caram Kapp i Stone, els tres grafiters, es van aplicar a la feina encomanada i, ja posats, van decidir guixar-hi missatges crítics: “Homeland és racista”, “Homeland és una broma que no fa riure”, “Homeland no és una sèrie de televisió” i “La situació no és creïble”. Com que l’àrab és una llengua coneguda per milions de terrícoles, el sabotatge ha trascendit tan aviat com ha sortit per pantalla. Més enllà d’altres consideracions sobre el rigor dels productors de la sèrie, el mer fet que els hagin pogut colar això demostra la insensibilitat lingüística que caracteritza els entorns monolingües i, en especial, el món anglosaxó. Mai no he pogut documentar-ho, però circulava la llegenda que els (pocs) diàlegs que intercanviaven els natius africans en les pel·lis de Tarzan a l’època de Johnny Weissmuller anaven farcits d’absurditats. Els experts africanistes contractats per la productora haurien decidit colar, entre buanes i angaues, quatre procacitats en suahili que només els espectadors africans eren capaços de comprendre. El fenomen fa tuf de colònia. Com quan un conegut refresc va haver de retirar una campanya publicitària al món àrab consistent en una seqüència de tres vinyetes: 1) nen plorant, 2) ampolla del refresc, 3) nen rient. Aquell nyap va ser més colossal que la de Homeland, perquè els anunciants no van tenir en compte una cosa tan elemental com el sentit de la lectura en àrab, de dreta a esquerra, de manera que l’efecte buscat s’invertia i el refresc provocava plorera. Això sí que és pixar colònia. Una pixada colonial fora de test.

       De vegades, però, el desconeixement profund no és de l’altre sinó de l’un. I aquí els catalans en som uns campions. Durant anys un grapat d’escriptors barcelonins amb fama d’exquisits han freqüentat l’excel·lent bar Bauma, al carrer Roger de Llúria, a tocar de la Diagonal. Un dia, després de la presentació del doble llibre de contes futbolístics Quan no perdíem mai/Cuando nunca perdíamos que vam editar a Alfaguara, un dels autors barcelonins li explicava a un de malagueny que Bauma era una paraula africana. I no. En català una bauma (o balma) és una roca que sobresurt i forma una mena de cova.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/10/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma