dissabte, 24 d’octubre de 2015

Carretera oberta

       Aquest octubre a la Casa de las Conchas de Salamanca es pot veure l’exposició fotogràfica “Carretera Oberta” d’Albert Padrol. Fotògraf viatger, s’ha jubilat del seu projecte més conegut, la imprescindible Llibreria Altaïr que manté el seu soci Pep Bernadas. Padrol, i alguns altres indòmits barcelonins de la seva generació, van viatjar per tot el món abans de l’esclat de la indústria del viatge exòtic. Abans, per entendre’ns, de l’aparició de les guies Lonely Planet i de les agències de viatge aventureres, com la mateixa Orixà que els socis d’Altaïr van promoure. El suro de la llibreria Altaïr (en les seves successives ubicacions als carrers de la Riera Alta, Balmes i ara la Gran Via) ha estat sempre una xarxa social, amb paperets retallats i xinxetes, números de telèfon i fotos kòdak. Padrol i Bernades van saber crear uns aiguamolls ideals per a tot un ecosistema de nòmades més o menys intermitents que havien llegit A la carretera de Jack Kerouac i li havien fet cas. Conductors, com el mateix Padrol, de la canònica furgoneta Volkswagen, molt abans que la marca alemanya practiqués la hipocresia ecològica.  Usuaris de les línies aèries més exòtiques, transpàtrides que mai no van oblidar les seves arrels ni la seva llengua, amfitrions informats d’una primera immigració extraeuropea que era rebuda sense escarafalls perquè era minoritària i obria restaurants exòtics. La generació Altaïr, batejada després a la ràdio per Toni Arbonès com la dels guerrers de la gran Anaconda, ha donat un gavadal de llibres de viatges o esplèndids reportatges com els d’Andoni Canela al magazín de La Vanguardia.

       Sempre que llegeixo o veig projectes basats en el viatge penso en la literatura de Ballard. Vaig començar a llegir-lo tard, gràcies a una exposició de Jordi Costa al CCCB, però el seu univers em fascina. Molta gent deu tenir present Crash (1973), una novel·la tremenda que Verhoeven va portar al cinema. La colla de parafílics que envolten el doctor Vaughan s’exciten sexualment als vehicles en marxa pel gran risc d’accident i somien en la mort més dolça: un xoc frontal contra Elizabeth Taylor. En la seva autobiografia (traduïda al castellà com Milagros de vida a Randomhouse) Ballard explica l’escàndol que va provocar, al Londres dels setanta, una exposició inaugurada a partir de la novel·la. S’hi exposaven les restes de cotxes veritablement accidentats a les carreteres britàniques. Ferralla. L’any següent, 1974, Ballard va publicar una altra novel·la centrada en un vehicle: Concrete island (traduïda al català com L’illa de ciment per Jordi Boixadós a Pòrtic). Un arquitecte benestant que condueix un Jaguar pateix un accident i cau per un terraplè en un angle mort entre tres autovies. Ferit, no pot sortir d’aquell sot entre l’asfalt. Els altres conductors o no el veuen o el confonen amb un indigent i li llancen sobralles de menjar o una caixa de vi. Els últims temps han causat uns quants nàufrags de Jaguar. La literatura de Ballard és més vigent que mai.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 24/10/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir