Ciència i paciència

Xavier Duran i Escribà és escriptor. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació exerceix de periodista científic i xala amb la narrativa. És un d’aquells éssers que toca de peus a terra, però de tant en tant només amb un peu. La seva ja llarga trajectòria, que inclou llibres de narrativa i divulgació científica, desemboca ara en una obra important: La ciència en la literatura (UBe). És un recorregut tan vast que abasta desenes d’autors de primer nivell agrupats per afinitats. Hi ha capítols sorprenents, com el que relaciona Roussel i Trabal, i d’altres de més previsibles, com el que comparteixen Kerouac i Ballard en relació amb els automòbils. Són capítols breus i precisos, que justifiquen la seva inclusió en el discurs general i revelen el pes de l’evolució científica en tots els àmbits de la creativitat humana. Si he de triar, em quedo amb el que Duran dedica a Italo Calvino. Després de consignar, com pertoca, les extraordinàries aventures que viu el personatge Qfwfq a partir de les diverses teories científiques al seu celebradíssim Les cosmicòmiques (1965), s’endinsa en alguns afers molt menys coneguts. Calvino va viure l’època dels primers satèl·lits i els primers cosmonautes. Duran contraposa la visió d’una certa esquerra que volia presentar els èxits espacials soviètics com una mostra de la supremacia comunista amb la d’una dreta catòlica que alertava sobre la pèrdua dels valors humans en el progrés tècnic.

Calvino participa en aquest debat no amb un article ni amb una assaig sinó amb un conte: “Diàlegs sobre el satèl·lit”. El narrador es pregunta què deuen pensar sobre les aeronaus espacials “els pastors de l’Àsia central o del Marroc, els desocupats, els afamats, els analfabets, els miners al fons de fosques galeries, a Bèlgica, al Congo o qui sap on”. La seva posició avança la que, anys després, serà central: la tecnologia no és ni bona ni dolenta; és l’ús que en fem els humans el que compta, i això és del tot aliè a la tecnologia en ella mateixa. En definitiva, la culpa de viure en un món alienat no és ni dels satèl·lits ni de la tele ni d’internet. Duran ressegueix l’idil·li de Calvino amb la ciència. L’italià escriu que Galileu era el més gran escriptor de la literatura italiana de tots els segles, i que la seva bella prosa va influir en Leopardi. Això va encendre els ànims del sector. El novel·lista i asssagista Carlo Cassola (sic) li va etzibar que s’hauria d’alliberar “del complex d’inferioritat enfront de la cultura científica i de la tecnologia. I si no, que canviï d’ofici”. Calvino, per fortuna, no li va fer cas.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/10/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma