Naming electoral

La constitució del Parlament de Catalunya i la convocatòria de les eleccions a les Corts espanyoles del 20D ens confronten amb un notable fenomen de naming electoral. A menys de dos mesos algunes de les candidatures que es presentaran no tenen ni nom. Això no passava des de l’època que l’esquerra abertzale havia de presentar marques successivament mutants per mirar d’esquivar les prohibicions legals. La complexa situació política comporta tanta incertesa que el nom podria fer la cosa. A les eleccions catalanes del 27S ja vam veure dues candidatures de confluència amb nom nou i sort desigual: Junts pel Sí i Catalunya sí que es Pot. Cap de les dues no sembla que tingui previst presentar-se al 20D amb el mateix nom. De fet, totes les confluències que pretenien tenir relació amb Podem estan en crisi per la decisió d’Iglesias de concórrer només sota la marca Podemos. Entre les catalanoparlants, ni Compromís al País Valencià ni MES a les Illes Balears ni Barcelona en Comú no semblen disposades a diluir-se en la primera persona del plural del verb poder.

       Pel que fa a JxS la decisió de repetir fórmula encara no està presa però si es fa caldrà trobar un altre nom, perquè ja em diran quin sentit pren el Sí en el si de les Corts espanyoles. Sí a què? La setmana passada el doctor en lingüística Lluís de Yzaguirre proposava en un tuit que la candidatura es digui “Catalunya Independent” i argumentava que cada cop que el president del Congrés els hagués de donar la paraula patiria un atac de feridura. Segur que la brigada Aranzadi trobaria base legal per impugnar-lo, però val a dir que és un nom clar, que respon a la pregunta que els gairebé dos milions de votants de JxS es poden fer: si volem independitzar-nos-en, per què cal anar al Congrés? Doncs per negociar-hi des de dins. El missatge Catalunya Independent és inequívoc. Altres alternatives de naming electoral per a la presumpta nova versió de la coalició que va guanyar les eleccions del 27S no semblen tant clars. Hi ha la solució tópica: Junts per Catalunya. Manté la primera part de la marca però aporta poc. I després hi hauria la versió torera. Una que, emparada en la tradició, bategés la candidatura independentista amb les primeres tres paraules que el president Tarradellas pronuncià en el seu retorn al país: “Ciutadans de Catalunya”. I embolica que fa fort, no només pels carbassa de Rivera sinó perquè les tres inicials fan CDC. El que sembla clar és que les sopes de lletres no són gaire nutritives per a les dietes electorals i que la societat catalana haurà d’invertir un cert temps per processar (amb perdó) una nova constel·lació de forces polítiques que sapiguem reconèixer.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/10/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma