Verd Chartreuse

       La Cartoixa de Montalegre, a Tiana, celebra el sisè centenari, que aviat és dit. Va ser fundada l’any 1415 segons la rigorosa regla que Sant Bru va heretar dels pares del desert. Per commemorar-ho, l’Analecta Cartusiana de la Universitat de Salzburg i l’Associació d’Amics de la Cartoixa de Montalegre organitzen del 29 d’octubre al 1 de novembre el XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa. Sobta que un reialme del silenci tan radical com el cartoixà generi tantes xerrades, perquè en el programa hi figuren més de trenta sessions en diversos formats. Ponències acadèmiques sobre la història de l’orde presentades per doctors de diverses universitats europees i també intervencions monogràfiques centrades en les cartoixes catalanes. La província cartoixana de Catalunya, que va existir entre 1393 i 1835, per la desamortització de Mendizábal, va incloure la cartoixa d’Escaladei, ara dessacralitzada, i les dues cartoixes que van confluir en l’actual de Montalegre: Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa) i Sant Pol de Mar. Qui s’inscrigui al Congrés, a banda d’aconseguir sis crèdits ECTS de reconeixement acadèmic, podrà visitar l’única cartoixa en actiu, la de Montalegre, i també Escaladei. Les sessions acadèmiques se celebraran a l’Aula Magna del cèntric Seminari Conciliar de Barcelona, però la tarda del divendres, en sortir de la visita a Montalegre, els participants seran conduïts al Casal de Tiana, i llavors arribarà el gran moment. No per la taula rodona que farem sobre la presència de la Cartoixa a la literatura contemporània, sinó per l’única activitat “fora de programa” que figura al programa: la presentació del cóctel Montalegre, per Chartreuse Diffusion.

       Sempre he estat un ferm partidari del Chartreuse. Trobo que l’aigua del Carme està sobrevalorada. Mon àvia Paula, que no bevia ni vi, sempre que anava al Mons Hilaris (Montalegre) a visitar son fill monjo (mon oncle Màrius hi va viure mig segle amb el nom de fra Agustí), es clavava un Chartreuse del groc (43 graus). I me’n donava! Crec que la primera vegada que en vaig beure tenia set anyets. Allò era la glòria! Amb el temps em vaig passar al verd (55 graus), que té el color de l’esperança per culpa de la clorofil·la. A Tarragona encara trafiquen amb ampolles de quan el Chartreuse es feia allà, i ho pronuncien Jartrès. Vaig visitar la Grand Chartreuse a primers dels noranta, quan escrivia una novel·la situada a la Cartoixa i volia investigar la fórmula secreta del licor amb la setantena d’herbes dels Alps. A Voiron vaig comprar l’Elixir, (71 graus) famós perquè Stanley n’hi va oferir al doctor Livingstone a l’Àfrica. Per anar bé s’ha de consumir en terrossos de sucre banyats. No vaig conèixer una beguda més saludable fins que l’any 95 vaig publicar finalment la novel·la i em van enviar a casa dues ampolles del Chartreuse VEP (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé). Vint anys després, encara en conservo una, a l’espera d’una celebració prou sonada. Friso per saber com serà el cóctel del Congrés.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 17/10/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma