Ai, Maria Antònia!

Dimarts passat em vaig fer ressò en una columna (“Aritmètica no parlamentària”) d’una expressió fascinant que acabava de documentar a Sant Quintí de Mediona per a la secció de Paraules en Ruta que fem al programa Divendres de TV3: “ser un trenta-deu”. Els quintinencs ho fan servir per designar algú que és un irresponsable. De fet, l’expressió completa que deixen anar quan algú bada o no compleix una responsabilitat adquirida és “trenta-deu Maria Antònia”. Ja ho havia sentit dir a Sant Sadurní d’Anoia i després m’han recordat que també a Gelida. Però mai ningú no me n’ha sabut concretar d’on redimonis provenen els elements que componen la dita, ni el trenta-deu ni la senyora Maria Antònia. Ja ho havia consultat en diverses fonts, tant populars com acadèmics, i mai no n’havia obtingut clarícia, però ha estat publicar-ho aquí a La Vanguardia i m’han començat a ploure explicacions. L’endemà mateix de sortir el rum-rum, és a dir, el dimecres 11 del mes 11 (gloriosa diada mundial dels solters xinesos), el senyor Enric Carafí Morera de Gelida ampliava la dita des de la secció de Cartes dels Lectors amb un reble que la deixa així: “trenta-deu Maria Antònia, i al darrere tanca la porta i llença la clau”. El sentit que el senyor Carafí li atorga és el mateix: “referint-se a gent de poc crèdit o que no rutlla gaire bé mentalment”.

       Alguns altres lectors m’escriuen des de Sant Sadurní d’Anoia per subratllar que allà és una expressió força arrelada, però que mai no l’han sentida enlloc més. Només la Montserrat Martí aventura una hipòtesi onomàstica. Segons un familiar seu la dita remet a “una francesa anomenada Maria Antonieta que estava una mica sonada i feia sempre el que li donava la gana”. Com la Teresa de l’Ovidi Montllor, però a l’Alt Penedès. Resulta inevitable pensar en la muller de Lluís XVI de França, la reina Maria Antonieta, frívola i capriciosa, que va acabar executada a la guillotina el 16 d’octubre de 1793 pel seu mal cap. És molt aventurat conjecturar que la dita es remunti al segle XVIII, però certament la fama de Maria Antonieta va trascendir la convulsa època històrica que li va tocar viure i s’ha projectat a la posteritat. Potser sí que els introductors del méthode champenoise a Catalunya podien tenir al cap el nom de Maria Antonieta com a sinònim de baliga balaga. De fet, el xampany francès entra al nostre país en la dècada dels 1820, amb l’ocupació dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, i els primers xampanys catalans es presenten a l’Exposició Universal de París l’any 1867. Pel que fa a l’estranya combinació aritmètica del trenta-deu, l’explicació és més simple. Molts nens quan no saben comptar passen del vint-i-nou al vint-i-deu i, doncs, del trenta-nou al trenta-deu. I, esclar, el síndrome Peter Pan dels quarantins que es resisteixen a ser-ho els fa dir que tenen trenta-deu anys (i trenta-onze, trenta-dotze), per mantenir viva la il·lusió fal·laciosa de la joventut perpètua fins i tot quan ja arribem a tot arreu a quarts de quinze i provoquen comentaris del tipus “trenta-deu Maria Antònia!”

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 14/11/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma