dimarts, 10 de novembre de 2015

Aritmètica no parlamentària

Aquesta tardor políticament encesa ve xifrada. Entre percentatges d’enquesta al forn i sumes parlamentàries variables no donem l’abast. Tothom mira com passen els dies al calendari. Em fascinen les definicions de política que inclouen reflexions temporals, del tipus “la política és l’art de controlar els temps” o bé “una decisió és bona o dolenta segons el moment en què es pren”. Els analistes més refinats mai no parlen del temps, sinó del tempo. Sigui com sigui, queda clar que els polítics són com els mals estudiants, que sempre deixen els deures per a l’últim instant i tot ho fan la nit abans de l’examen. Intuïm que encara haurem d’entomar les incerteses de l’aritmètica parlamentària durant setmanes, i aquest estat d’angoixa numerològica ens deu fer més sensibles a les xifres. Diumenge vaig tornar a veure una pel·lícula estranya dels vuitanta que en el seu dia em va descol·locar: Drowning by Numbers de Peter Greenaway. Un conte de fades amb tres marits ofegats per tres dones homònimes (tres Cissie Colpitts) emparentades: mare, filla i reneboda. La sensació d’estranyesa sobrenatural que sempre persegueix Greenaway té aquí un correlat aritmètic. L’argument és ple de jocs expressament creats per a la pel·lícula com si fossin tradicions molt arrelades i l’estructura ressegueix la seqüència numèrica que va de l’u al cent. Els números apareixen ordenadament, alguns mig camuflats per pantalla, d’altres pronunciats pels personatges. Sempre quan toca, de petit a gran, com si fos el compte endavant d’un mambo o el quinze de les Santes de Mataró.
       L’endemà de veure la pel·lícula topo amb una expressió numèrica que em deixa més estupefacte que no pas el cinema halitòsic de Greenaway. A Sant Quintí de Mediona quan volen titllar algú d’irresponsable li diuen que “és un trenta-deu”. També a Sant Sadurní d’Anoia ho havia sentit, de manera que potser està estès a tota la comarca de l’Anoia. L’expressió completa encara és més detonant. Quan algú bada o deixa de complir una responsabilitat seva es pot sentir a dir: “Trenta-deu Maria Antònia”. Fins ara no he estat capaç d’escatir d’on redimoni pot venir una dita tan extravagant però me l’apunto a la llista de futures expressions numèriques que figuraran en la crònica d’aquesta tardor políticament inquietant. Un moment definit perquè els uns volem tocar el dos en un tres i no res, els altres ens diuen que no, perquè som un zero a l’esquerra i que setze jutges d’un jutjat se’ns menjaran el fetge i ens penjaran. L’única certesa és que això és can seixanta (i no pas 63). Acabarem en números vermells.
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/11/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir