dissabte, 28 de novembre de 2015

Mohsin Hamid

Mohsin Hamid és un paquistanès nascut a Lahore amb un aspecte que, a Sóller, li permetria fer-se passar per germà bessó de Joan Miquel Oliver. Ara, en macabra coincidència amb l’espiral de violència islamista, Edicions del Periscopi treu la traducció al català que Carles Miró ha fet de la novel·la L’integrista reticent (publicada el 2008 en castellà per Tusquets com El fundamentalista reticente). És una molt bona novel·la escrita com un gran soliloqui, però des de la primera ratlla sabem que té un destinatari. Un jove paquistanès barbut interpel·la un nord-americà enigmàtic que troba a Lahore, seuen en un local i li acaba explicant la vida. El paquistanès barbut parla i parla dels seus orígens benestants, que en el seu moment li van oferir la possibilitat d’anar a estudiar a Occident. Després dels estudis, una triple combinació de talent, esforç i sort provoca un ràpid ascens en una empresa auditora. Parla també dels companys de feina i dels viatges per tot el món. Explica la seva relació amorosa amb una jove vídua nord-americana que li permet freqüentar ambients artístics de Nova York força elitistes. Empatitzem amb ell per la seva delicadesa i finor. No sabem en cap moment ni qui és l’oient que ha trobat a Lahore ni per què el jove paquistanès li està confessant totes aquestes intimitats. Tampoc tenim clar si ho fa de bon grat, però sentim en tot moment la tensió latent que acompanya les seves paraules.
       En un punt del relat, l’aventura americana es veu sotraguejada per l’atemptat islamista de les Torres Bessones. El paquistanès assegura que deplora la violència, però no amaga que va sentir una abstracta satisfacció en veure que algú era capaç de doblegar un rival tan omnipotent com els Estats Units. De les reaccions escandalitzades del seu interlocutor només ens n’arriben ecos. “Però estan en guerra, em diu? Sí, ja té raó. Jo no estava en guerra amb els Estats Units. Ni de bon tros: jo era el producte d’una universitat nord-americana; estava guanyant un lucratiu salari nord-americà; estava obsessionat per una dona nord-americana. Per tant, com és que una part de mi desitjava que algú fes mal als Estats Units? No ho sabia, llavors; l’únic que sabia era que els meus sentiments serien inacceptables per als meus companys, i em vaig posar a amagar-los tan bé com vaig poder”. L’ambivalència d’aquesta ocultació recorre tota la novel·la. Ara que Europa en certa mesura reprodueix la reacció histèrica que els Estats Units van tenir després dels atemptats de les Torres Bessones, un relat com el que enfila el protagonista (i narrador) de la novel·la resulta un contrapunt clau. Com molt bé diu Xavi Ayén al pròleg de l’edició catalana, Hamid no pot ser considerat exòtic perquè “escriu des del nostre món i parla el nostre llenguatge”. És un dels altres que conformen la paraula nosaltres. Un exotisme endògen, per forçar l’oxímoron. Occident s’està quedant sol pel seu heliocentrisme narcisista i tanta exposició solar perjudica la pell. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 28/11/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir