dissabte, 21 de novembre de 2015

Roomba a tot gas

Avui els que veuen el futbol i la música com a exemples de perversió patiran dues derrotes seguides. Un clàssic Madrid-Barça a l’estadi Bernabeu i un concert al Sant Jordi Club amb els Txarango, la Barcelona Big Latin Band i la col·laboració especial de Chucho Valdés. El txaranguisme exultant tanca la via fluvial que va obrir amb el “Som Riu” a la vora del mar. La trajectòria de Txarango ha estat fulgurant. Vuit catalans de terra endins (ripollesos, osonencs, garrotxins) han fet les amèriques i els altres continents amb dos discos i un munt de concerts. Un camí que els ha portat a eixamplar el flux i reflux musical que uneix Cuba amb Catalunya des de fa anys i panys, de la rumba a l’havanera. Txarango ha fet pujar la música de ball dels peus al cap i viceversa.
Quan als noranta Xavier Graset dirigia “El món s’acaba” a Catalunya Ràdio tenia una certa tirada per convidar músics cubans i sovint els seus col·laboradors (Rubianes, Capdevila, Puntí, Lucas...) teníem el luxe de coincidir a l’estudi amb monstres com Omara Portuondo, Olga Guillot o Compay Segundo. Alhora venien els Dusminguet, amb Joan Garriga al capdavant, i alguns altres rumbaires locals post Gato Pérez. Recordo que un dia Chucho Valdés va passar pel programa, acompanyant son pare Bebo, el cubà que va emigrar a Suècia i va sobreviure tocant el piano en hotels de luxe. Aquell dia va tocar a dos pams dels nostres nassos. Recordo que no semblaven pare i fill, perque el vell Bebo era tan prim i llargarut com els seus dits de pianista, un home apol·lini transformat pel clima nòrdic en un suec tenyit de negre, i Chucho era igni, caribeny, dionisíac. Semblaven fets per il·lustrar aquell joc de paraules castellà que pronostica dues maneres de fer-se gran: “o te ajamonas o te amojamas”. Aquesta nit Chucho posarà el pernil i la mojama els nois de Txarango, amb un amagrit Quimet a la bateria cada cop més prim.

       La rumba ve de Cuba. La música i la paraula, que deriva de rumbo en el sentit d’esplendidesa ostentosa (rumboso) i d’aquí va derivar cap al sentit de “juerga, parranda i ball provocatiu”. La rumba té una tradició catalana espectacular, amb el rei Peret al capdavant i el Gato Pérez d’ambaixador americà. En aquest segle XXI Joan Garriga (La Troba Kung Fu) fins i tot ha encunyat la Rúmbia vallesana i “El gat rumberu” de La Pegatina ha estat un gran hit. Fins i tot hi ha la Diada de la Rumba, que va néixer el 2009 al CAT de Gràcia i s’ha escampat com una taca d’oli. La setena edició, que ja ha passat per Girona, Mataró i Vic, culmina el dissabte que ve, 29 de novembre, a la Fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, amb tot el matí de tallers musicals i animació infantil, i al vespre amb un macroconcert de cinc hores amb tretze grups de rumba. Els seus impulsors llancen la candidatura per presentar la rumba com a Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Confio que el jurat no s’equivoqui i no premiï el robot netejador homònim: la Roomba.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 21/11/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir