Rosso del Finar

Dissabte passat a València es va produir un fet remarcable: la celebració de la primera edició dels premis Octubre en presència de les autoritats valencianes, tant de la Generalitat com de l’Ajuntament. La vetllada literària es va celebrar al mig de l’imponent Mercat Central de València i, entre altres parlaments i actuacions, s’hi van poder sentir tres textos impressionants de Ramon Llull i Ramon Muntaner. Un cop retirat en una alqueria de Xirivella, a l’Horta valenciana, el cavaller empordanès de Peralada va escriure la seva valuosa Crònica sobre l’expedició dels catalans a Orient. L’editorial Barcino acaba de publicar-ne una versió en català contemporani de Jordi Llavina en l’encertada col·lecció Tast de Clàssics. Hi trobo un episodi de violència extrema que em fa pensar en l’actualitat més immediata. Concretament al capítol “Com hi va haver una lluita violenta entre els catalans i els genovesos a Constantinoble” m’entretinc en el paràgraf que descriu l’inici de les hostilitats que acabarà amb la mort de tres mil genovesos, capitanejats per un tal Rosso: “Però, mentre es feia tanta festa, els genovesos, per la seva supèrbia, van provocar una disputa amb els catalans que va desencadenar una brega aferrissada. Un home malvat que es deia Rosso de Finar va aferrar la bandera genovesa i tots ells van arribar des de Pera fins davant el palau de Blanquerna. I els nostres almogàvers i homes de mar van sortir amb un tal braó a plantar-los cara que ni el megaduc ni els nobles ni els cavallers no van poder retenir-los… Van sortir amb un penó reial, acompanyats d’uns trenta escuders amb cavallers guarnits. I quan ja eren a tocar els uns dels altres, els trenta escuders van disposar-se a atacar i van envestir allà on hi havia plantada la bandera genovesa. Van abatre aquell Rosso de Finar i els almogàvers es van abraonar damunt d’ells”.

L’atzar ha volgut que ho llegís mentre el món de l’esport processa convulsament la picabaralla per l’envestida de Valentino Rossi a Marc Màrquez, de manera que no m’he pogut sostreure a la proximitat del tal Rosso de Finar. Ja sé que Lorenzo és mallorquí, i Rossi tampoc no és genovès sinó d’Urbino, a la regió adriàtica de les Marques, que es pronuncia igual com el cognom Màrquez a Cervera. Però la tremenda trifulga que sacseja les aigües internacionals del motociclisme esclatarà demà a València i no costa gaire identificar els antics cavallers guarnits que componien l’expedició dels almogàvers amb els nous cavallers guarnits amb granotes de cuir esponsoritzades i casc acolorit. Confiem que demà al circuit de Xest la sang no arribi al riu, tot i que resulta evident que els esportistes són els nous guerrers en el pla simbòlic. Només cal veure la reacció italiana al pressumpte afront rebut per Rossi. Les cròniques del lamentable incident s’han anat enterbolint per factors extraesportius d’una manera que torna a relacionar els mitjans de comunicació actuals amb les cròniques de Muntaner, sempre d’una parcialitat que fa feredat.
Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 7/11/15

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma