divendres, 4 de desembre de 2015

Alguna pregunta més

L'any passat, el filòsof eslovè Slavoj Zizek va gravar un vídeo per a The Guardian sobre el tema de la llibertat, en què explica una conversa que va tenir a finals dels anys 90, a Belgrad, amb uns homes que havien fet de netejadors ètnics a la guerra de Bòsnia. Li van explicar que, per a ells, el món occidental era massa regulat, massa engavanyador. Ells, en canvi –beneïts per sacerdots ortodoxos serbis abans d'entrar en acció a Bòsnia–, se sentien lliures tant per cometre infraccions petites com fumar a bars de no fumadors com per violar quan els donava la gana o assassinar quan els semblava necessari. Tot seguit, Zizek va remarcar les semblances d'aquesta actitud amb la dels seguidors d'Estat Islàmic. Tant la Sèrbia de Milosevic com el Daesh d'al-Baghdadi han estat qualificats de totalitaris, però per als seus partidaris és tot el contrari: els han permès de gaudir d'una llibertat inimaginable a Occident. En el cas d'EI, la de llançar homosexuals dels terrats, d'esclavitzar nenes, de tallar els colls dels seus ostatges, de cremar o ofegar homes engabiats, d'afusellar velles al carrer per no portar el nicab (i de filmar-ho tot); i de creure's moralment emparats perquè tot ho fan per salvar la seva versió peculiar de l'Islam. Hi ha estudis (American Journal of Neurophysiology, maig del 2005) que demostren que l'amor exacerbat envers un concepte indemostrable com ara un déu o una ideologia (o les dues coses alhora) sol segregar quantitats perilloses de dopamina al cervell que poden donar peu a accions d'una violència extrema. La pregunta no és si els d'EI són musulmans autèntics o no (Anders Breivik és un cristià autèntic?). És fins a quin punt a l'islam –o a qualsevol altra religió o ideologia– li interessa qüestionar o criticar les pròpies creences. Perquè, si això no es fa, sempre queda la possibilitat que una minoria de creients (del que sigui) acabin menyspreant la vida de tothom que no pensi exactament com ells. I passarà el que ja ha passat, un cop més.

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/11/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir