dissabte, 12 de desembre de 2015

Conèixer Perec

Aquesta setmana se celebra un seminari i taller sobre Georges Perec, vinculat a l’exposició Espècies d’espais que, des del juliol i fins al proper gener, es pot veure al Macba. L’exposició, comissariada per Frederic Montornés, parteix del llibre homònim que Perec va publicar el 1974, traduït i introduït al castellà per Jesús Camarero el 1999 (Montesinos). Perec hi explora el concepte d’espai i traça un recorregut en zoom que comença per la pàgina, passa al llit, salta a l’habitació, a l’apartament, l’immoble, el carrer, el barri, la ciutat, el camp, el país, Europa, el món i torna al born per acabar a l’espai, la seva relació amb el sentit de la vista, els punts de referència que comporta i la seva fragilitat. És un llibre incitador, de textos aparentment inconnexos. Recordo que la seva lectura em va provocar un estrany pessigolleig que vaig apaivagar prenent un munt de notes sobre tots els pupitres que havia tingut d’estudiant, de materials i formes diversos, alguns d’ells amb inscripcions fascinants d’antics usuaris. Llegir Perec sol tenir efectes secundaris, no sempre tan satisfactoris com aquesta exposició especial i espacial. A Espèces d’espaces el capítol que Perec dedica al carrer conté un projecte de descripció metòdica durant dotze anys de dotze llocs en els quals l’autor ha viscut. Perec es va limitar a projectar-ho, però anys després Paul Auster el va portar a terme amb un resultat més aviat discret. A la tediosa pseudoautobiografia Diari d’hivern (Ed 62) Auster es dedica a descriure morosament tots els domicilis que ha habitat i el lector acaba preguntant-se a què treu cap tant de trasllat.

Després d’una xerrada sobre Perec del seu amic Marcel Bénabou, un dels ambaixadors oulipians més habituat a representar la literatura potencial al món, ahir es va celebrar la taula rodona Perec, d’espai en espai, amb la participació de Maria Jacarilla, Pablo Martín Sánchez i Adrià Pujol Cruells. Jacarilla és autora d’un munt de projectes artístics audiovisuals d’inspiració perequiana. Martín Sánchez, autor de El anarquista que se llamaba como yo (El Acantilado), és membre de l’Oulipo i un dels autors més prometedors que he llegit en els últims anys. Pujol Cruells, autor de la situacionista Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà) ha emprès la ciclòpia tasca de traduir al català La disparition, la novel·la lipogramàtica que Perec va escriure sense fer servir ni una sola lletra e. Avui, per rematar la jugada, l’escriptor i professor de literatura francesa de la UAB Ricard Ripoll proposa un taller d’escriptura potencial. S’hi practicaran tècniques d’escriptura limitada per condicions (contraintes) prèviament establertes. L’última vegada que vaig fer un taller així va ser el juliol de 2006 a l’Obrador d’Estiu que la Sala Beckett celebrava a Argelaguer. Zidane acabava de clavar-li el cop de cap a Materazzi a la final del Mundial i vaig demanar els assistents que imaginessin el diàleg previ amb contraintes. Cal fer un cop de cap per conèixer Perec.


Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/12/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir