dijous, 3 de desembre de 2015

El bar, la família

Anys enrere, uns amics van portar-me a un bar al nord de l’estat de Nova York. Es deia Turnpike Inn i s’alçava en una zona solitària, a tocar d’un nus de carreteres més aviat modest. Hi feien menjar, pizzes i aletes de pollastre picants, però més aviat semblava una excusa per anar-hi a beure. Quan hi vam entrar, hi havia tres homes a la barra i un gos que jeia sobre el terra de fusta. Ningú es va girar, ni el gos. Vam demanar cerveses i els meus amics em van explicar la història del bàrman, un home d’uns 65 anys, gras i baixet, d’ulls blaus tímids. Era hongarès, de jove havia guanyat la medalla de bronze d’halterofília en uns Jocs Olímpics —la tenia penjada a la paret, junt amb un retall de diari esgrogueïti li agradava tocar el violí. El bàrman feia conversa amb els tres clients, canviaven de tema, passaven l’estona, i de sobte va treure un violí de sota la barra i va començar a tocar. Ho feia força malament, però hi posava entusiasme. Tres dies després hi vam tornar: les mateixes cares, el gos, les cerveses. Semblava que no se n’haguessin mogut, i vaig pensar: vet aquí una taverna per fer-s’hi vell.

A tot arreu hi ha bars amb l’atmosfera del Turnpike Inn, bars que t’acullen cada dia i on la gràcia principal no és anar-hi, sinó tornar-hi, bars “on tothom sap el teu nom” —com deia la cançó de Cheers, aquella sèrie tan divertida i entranyable sobre un bar de Boston—, bars que són un lloc per fer vida social o per aïllar-te, bars que sempre t’esperen.

Fa poc s’ha publicat en castellà un gran homenatge a un lloc així: El bar de las grandes esperanzas, de J.R. Moehringer (Duomo). Moehringer és novel·lista i periodista. Va ajudar André Agassi a escriure les seva esplèndida autobiografia, Open. Ara a El bar de las grandes esperanzas escriu les seves memòries d’infantesa i joventut, i el protagonista és un bar de Manhasset que li va fer de pare. En deien el Dickens i era a la cantonada de casa seva. Moehringer va entrar-hi quan tenia set anys, per buscar-hi un oncle, i com aquell qui diu ja no en va sortir més. A falta dun pare de debò, de qui només en coneixia la veu (era locutor de ràdio), el Dickens i tota la seva parròquia li van donar una educació sentimental, un cor de veus adultes que l’aconsellava i l’ajudava a créixer i a prendre decisions. Moehringer ho explica tot amb un estil afilat, que té la vivesa i el punt just de drama dels bars irlandesos. Quan acabes el llibre, tens la sensació que també t’has pres unes quantes cerveses al Dickens, i que si un dia hi vas, la clientela sabrà com et dius.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de novembre del 2015.

Google Maps del Turnpike Inn.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir