El bar, la família

Anys enrere, uns amics van portar-me a un bar al nord de l’estat de Nova York. Es deia Turnpike Inn i s’alçava en una zona solitària, a tocar d’un nus de carreteres més aviat modest. Hi feien menjar, pizzes i aletes de pollastre picants, però més aviat semblava una excusa per anar-hi a beure. Quan hi vam entrar, hi havia tres homes a la barra i un gos que jeia sobre el terra de fusta. Ningú es va girar, ni el gos. Vam demanar cerveses i els meus amics em van explicar la història del bàrman, un home d’uns 65 anys, gras i baixet, d’ulls blaus tímids. Era hongarès, de jove havia guanyat la medalla de bronze d’halterofília en uns Jocs Olímpics —la tenia penjada a la paret, junt amb un retall de diari esgrogueïti li agradava tocar el violí. El bàrman feia conversa amb els tres clients, canviaven de tema, passaven l’estona, i de sobte va treure un violí de sota la barra i va començar a tocar. Ho feia força malament, però hi posava entusiasme. Tres dies després hi vam tornar: les mateixes cares, el gos, les cerveses. Semblava que no se n’haguessin mogut, i vaig pensar: vet aquí una taverna per fer-s’hi vell.

A tot arreu hi ha bars amb l’atmosfera del Turnpike Inn, bars que t’acullen cada dia i on la gràcia principal no és anar-hi, sinó tornar-hi, bars “on tothom sap el teu nom” —com deia la cançó de Cheers, aquella sèrie tan divertida i entranyable sobre un bar de Boston—, bars que són un lloc per fer vida social o per aïllar-te, bars que sempre t’esperen.

Fa poc s’ha publicat en castellà un gran homenatge a un lloc així: El bar de las grandes esperanzas, de J.R. Moehringer (Duomo). Moehringer és novel·lista i periodista. Va ajudar André Agassi a escriure les seva esplèndida autobiografia, Open. Ara a El bar de las grandes esperanzas escriu les seves memòries d’infantesa i joventut, i el protagonista és un bar de Manhasset que li va fer de pare. En deien el Dickens i era a la cantonada de casa seva. Moehringer va entrar-hi quan tenia set anys, per buscar-hi un oncle, i com aquell qui diu ja no en va sortir més. A falta dun pare de debò, de qui només en coneixia la veu (era locutor de ràdio), el Dickens i tota la seva parròquia li van donar una educació sentimental, un cor de veus adultes que l’aconsellava i l’ajudava a créixer i a prendre decisions. Moehringer ho explica tot amb un estil afilat, que té la vivesa i el punt just de drama dels bars irlandesos. Quan acabes el llibre, tens la sensació que també t’has pres unes quantes cerveses al Dickens, i que si un dia hi vas, la clientela sabrà com et dius.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de novembre del 2015.

Google Maps del Turnpike Inn.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma