dilluns, 14 de desembre de 2015

Que s'adaptin ells

Miguel Rafael Martos Sánchez, nascut a Linares l’any 1943, és un cantant de 72 anys i aspecte jovenívol. Només cal dir el seu nom artístic per posar-li cara: Raphael, amb pH neutre, en un dígraf manllevat del segell discogràfic Philips, que és on va començar. Poca broma, perquè es calcula que en cinquanta anys Raphael ha venut més de 100 milions de discos, que aviat és dit. Les seves dues primeres cançons formaven un missatge amenaçador —“Te voy a contar mi vida” i “A pesar de todo”— i a fe de Déu que ha acomplert l’amenaça amb escreix. Veure cartells de Raphael en ple 2015 em provoca una certa perplexitat. Ara que la Transició ha passat de ser un mite intocable a ser baquetejada per tothom, figures com ell permeten mantenir intacte el fil de la memòria i recordar que venim del franquisme. Raphael va ser una de les icones del franquisme. Els dos anys anteriors a l’escàndol que va apartar Serrat del Festival d’Eurovisió per voler-hi cantar en català, el representant d’Espanya havia estat Raphael. Dos anys seguits. El 1966 amb “Yo soy aquel” (setena posició) i el 1967 amb “Hablemos del amor” (sisena). Com tants altres representants de les elits franquistes, quan va arribar l’hora Raphael va fer una suau travessia transregimental. Després, un dels seus tres fills amb la periodista Natalia Figueroa l’ha transformat en consogre de José Bono.

Ara torna a atacar els nostres timpans amb un disc i una gira de caire nadalenc, una de les seves especialitats des que “El tamborilero” va crear tota una generació de nadalòpates. La gira que arriba a Barcelona el 21D té un nom deliciós, Raphael Sinphonico. Lògicament, el seu pH neutre apareix com un signe d’identitat, però hi ha un detall que em crida l’atenció. En castellà davant de P sempre hi va M (imperio, campana, amplifica...) i la N va davant F (sinfonía, confisca, confabula...) En anglès, la paraula que Gerard Piqué associa als xiulets del Bernabeu s’escriu symphony. Ja entenc que Raphael considerés que el seu estimat públic no veuria bé la presència de dues is gregues (tot i que simfonia provingui del grec), però potser es podia haver plantejat adaptar-la una mica perquè no fes mal d’ull: simphonico i no sinphonico (accents a banda). Però no. La reescriptura raphaelita d’un dels tòpics de la idiosincràsia espanyola podria ser “que se adapten ellos”. I apa. Al final, he trobat al DRAE com a mínim dues paraules amb NP. L’una és un anglicisme (input) i l’altra és un mot compost que podria descriure el somriure profidén de l’apassionat Raphael: bienplaciente. Com la democràcia espanyola del PHPPHSOE.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/12/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir